Les violacions amb submissió química tarden fins a deu anys a sentenciar-se
Experts i entitats reclamen un assessorament legal gratuït per a les víctimes
Les dones que decideixen denunciar una violació sota submissió química poden, en alguns casos, trigar fins a 10 anys a aconseguir una sentència que condemni l’agressor. A més, han de costejar-se aquest procés legal, que no és fàcil ni ràpid. De fet, moltes decideixen no dur a terme la denúncia per aquests motius, a què se suma la culpa, la vergonya i la por de no ser cregudes.
Ester García, advocada especialitzada en violència masclista i violència sexual, llança un missatge en relació amb els casos sota submissió química: “Es transmet un sentiment d’impunitat davant aquestes violacions. Però la realitat és que hi ha un alt percentatge de condemnes i això s’ha de saber”.
García matisa, això sí, que la dona ha d’estar ben envoltada i preparada per acompanyar-la en tot el procediment judicial. Malgrat que la llei estableix la possibilitat d’adoptar mesures cautelars preventives, “en un 98% dels casos amb sentències condemnatòries –i penes superiors a sis anys– durant tot el procés és ella la que està sense cap ordre de protecció i el presumpte agressor evita la presó preventiva”. Segons la Macroenquesta de Violència contra la Dona 2019, un 80% de les agressions les cometen coneguts.
Fa 17 anys Lluïsa Garcia-Esteve, psiquiatre de l’hospital Clínic, va trucar a la porta del despatx de l’advocada Ester García. El motiu no era cap altre que la urgent necessitat d’atorgar un assessorament legal gratuït per a les dones sense recursos que recorrien al programa d’Atenció Integral d’Agressions Sexuals del mateix centre. Avui, les coses no han canviat gaire.
En concret, les violacions sexuals facilitades per drogues poden donar-se de manera proactiva (l’agressor intoxica la víctima), oportunista (aprofita l’estat de l’agredida i la seva incapacitat de consentir) i, finalment, de manera mixta. Malgrat les creences, la més habitual és l’oportunista i la substància més present és l’alcohol.
Davant tant de mite i falta d’atenció a les víctimes, Lluïsa Garcia-Esteve i Ester García van anar la setmana passada al Parlament juntament amb Teresa Echevarría i Mireia Forner –infermera i psicòloga respectivament– per abordar aquesta mena d’agressions a la Comissió d’Igualtat i Feminismes.
Mireia Forner, psicòloga del Vall d’Hebron, va desmuntar alguns mites. L’experta assegura que el problema no és la substància, sinó el consentiment. A més, critica la recent campanya de “seguretat” de lliurar tapavasos en algunes discoteques. “Que algú et posi alguna cosa a la beguda no és el més habitual. La responsabilitat l’hem de posar en l’agressor i no en si la víctima ha tapat el seu vas”.
Aquestes agressions tenen l’afegit que la víctima no sap ni qui, ni quants, ni què han fet amb el seu cos. Per això, moltes dones presenten una incoherència en el discurs, ja que són incapaces de recordar, i si recorden res és de manera desordenada.
Malgrat que el Clínic dona servei a les dones de la ciutat de Barcelona, la realitat és que venen de tot Catalunya. “No pot ser que ens truqui una dona d’Olot perquè no sap on anar”, denuncien. I afegeixen: “Com pot ser que no hi hagi un protocol comú per a tot Catalunya?”. Les especialistes proposen registrar aquestes violències a tot el territori per fer un mapatge de la situació i començar a treballar en un pla d’actuació amb tots els agents implicats.c