En Mercutio mana
Una de les prerrogatives del director és col·locar el focus sobre el que més l’inquieta, especialment quan s’endinsa en el repertori clàssic. A l’adaptació dirigida per David Selvas, l’spotlight iridescent il·lumina en Mercutio. Mentre l’obra es mou pel terreny de la comèdia, és el seu enginy i desvergonyiment vital els que n’ocupen el centre. Selvas, de bracet amb Joan Yago, només subratlla un protagonisme que Shakespeare integra quan marca amb la seva mort la frontera entre la comèdia i el drama.
Selvas no ha triat qualsevol actor. En Mercutio és Guillem Balart, el príncep Hamlet a la versió de Broggi. I la seva aparició no és discreta. És un manifest estètic; versió refinada de la drag imaginada per Baz Luhrmann, entre Samantha Hudson passada per un internat suís, Ziggy Stardust vestit per Yamamoto i un Puck contemporani. Un estendard queer que Balart defensa amb una autèntica exhibició de poder escènic.
En Mercutio desapareix i la funció es precipita amb buscada velocitat cinematogràfica cap al desenllaç tràgic. En aquest moment es percep que més enllà de la resignificació del personatge, la mirada de Selvas es mou en unes coordenades força conciliadores amb aspectes de l’obra que potser podríeu avui rellegir d’una manera més crítica. No es qüestiona l’amor romàntic o que la Julieta tingui 13 anys. Com si es decantés més cap al fenomen Wattpad i la nova onada de novel·la romàntica per a adolescents que cap als assajos d’Eva Ilouz o Anna Machin.
És una elecció, però pot concitar com a mínim alguna pregunta si es posa èmfasi a l’aspecte que l’obra es vol acostar al públic més jove. El conflicte paternofilial domina sobre el rerefons de guerra tribal, i la saturada paleta cromàtica, la llista de Spotify i la diversitat de gènere remeten a sèries d’èxit generacional com Élite, però l’alè tràgic del romanticisme no es toca. Potser és ineludible.
No ha canviat res en les relacions sentimentals durant cinc segles? En aquesta urna d’amor momificat hi queden tancats la Julieta d’Emma Arquillué i en Romeu de Nil Cardoner. Com si en Mercutio visqués en el present i la parella en una eternitat difusa. Una dicotomia que sobrevola tota la funció i que es podria exemplificar amb aquest dealer amb xandall que no ofereix a en Romeu una paperina d’heroïna, sinó un flascó de verí d’apotecari.c
El personatge és un estendard ‘queer’ que Balart defensa amb una autèntica exhibició de poder escènic