El llegat de Tàpies
En el seu 80è aniversari, cal preguntar-se si l’obra de Paul McCartney és ben coneguda
Els deu anys que han transcorregut des de la mort d’Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) i de la seva dona, Teresa Barba, no han estat afortunats per al seu llegat. Per començar, la galeria del seu fill, Toni Tàpies, que s’ocupava de la seva difusió, està tancada. I afirmar que la Fundació Antoni Tàpies funciona últimament a mig gas seria una mentida pietosa. De vegades s’hi presenten exposicions i activitats interessants, però la falta de continuïtat, pressupost i direcció és preocupant, i la comparació amb el passat és negativa. Durant la primera època de la fundació, sota la direcció de Manuel Borja-Villel, s’hi van presentar mostres esplèndides, com Comunicació sobre el mur i Celebració de la mel ,iamésen un context d’exposicions temporals excel·lents: Louise Bourgeois, Asger Jorn, Ana Mendieta, cinema experimental, etcètera. A més, els últims anys la difusió de l’obra de Tàpies en galeries barcelonines ha estat escassa. D’aquí la importància de l’exposició Antoni Tàpies. Matèria i esperit, que presenta Jordi Pascual en el seu nou i ampli espai del carrer Enric Granados, fins a final de setembre (agost tancat). És una mostra inaugural, que obre la nova etapa, més ambiciosa, de la galeria Jordi Pascual. La selecció és generosa i inclou pintures en gran format, com Negre i oli (1982), Gran ocell (1983) o Dues sandàlies (1985), entre d’altres, juntament amb obres de format menor, però significatives, com la fosca Petita M negra (1979), Dibuix per la Lilith de J.E. Cirlot (1949) o Gran ull (1992).
Un beatle. El 80è aniversari de Paul McCartney, que va ser el 18 de juny, ha estat celebrat en els mitjans de comunicació, de vegades amb textos encertats. Tot i això, sorprèn que, quan s’ha preguntat per les seves cançons favorites de McCartney, algun músic en actiu ha confessat que coneix malament la seva obra. A més, alguns opinants hi detecten massa sucre. Segur?... Ja que jo detesto l’excés de dolçor en pastisseria i en música i, tot i això, m’encanta la contribució de McCartney als Beatles. És necessari distingir més enllà dels crèdits LennonMcCartney, que gairebé mai no són certs i despisten. Vegemho. Yesterday és 100% McCartney i em sembla la millor cançó d’amor dels Beatles, per lletra i per música. The fool on the hill i Blackbird són dues meravelles seves que celebren la llibertat, la resistència i la poesia, malgrat totes les altres coses. La connexió dels Beatles amb les harmonies i amb la riquesa de timbres de la música clàssica és una contribució personal d’en Paul –ajudat per George Martin i altres col·laboradors–, i és excel·lent en composicions amb Lennon i els altres com A day in the life, i en cançons pròpies d’en Paul com Eleanor Rigby i For no one. Aquesta última mereixia ser a l’antologia vermella i blava dels Beatles, així com Because, que era de Lennon.
Si s’atorguessin premis a l’alegria, McCartney en guanyaria més d’un, per melodia pop, per lletra vitalista i per so tònic, amb cançons d’enamorat eufòric com I saw her standing there i All my loving, bromistes com Drive my car o nostàlgiques com Your mother should know. El romanticisme de McCartney té la seva millor expressió juvenil en And I love her (composta amb la guitarra de Harrison, que no firma la peça), apareix en mode incondicional a Here, there and everywhere ité formidables variants madures a We can work it out i Two of us. Els Beatles no es van acomiadar amb Let it be, sinó amb la suite de McCartney per a Abbey Road, que contenia, entre altres joies, You never give me your money i Golden slumbers.c