Deute sentimental i econòmic
El Barça vol tancar l’exercici comptable atrapat entre l’espasa de les pèrdues i la paret d’una mínima immersió. Mentrestant, els culers hem de conformar-nos amb un argument fràgil: la confiança. És el que ens ha demanat el president Joan Laporta sense que els seus opositors (tan actius quan el critiquen vehementment en cenacles més i menys clandestins) hagin proposat cap alternativa. La confiança també es pot fingir amb malèvoles intencions. Si és recompensada, sempre podràs dir que vas contribuir a l’esperança i la solució. Si és desmentida, en canvi, podràs transformar la confiança en rancúnia i assaborir l’inútil plaer de tenir raó.
Sabem que les solucions no seran immediates i que, per higiene espiritual, ens convé malfiar-nos dels que encara ara prometen fitxatges i grans noms. L’espera ens obliga a ser realistes i, per exemple, a començar a estudiar els accessos a l’estadi Lluís Companys. Serem capaços d’escapolir-nos de les zones d’alta concentració libidinosa i altres forats creativament negres de la muntanya? De les gestions imminents de venda de patrimoni hem après a no esperarne gaire cosa i a mantenir un nivell d’informació que no ens faci esclaus de l’excés de dades i que tampoc ens converteixi en cínics o ignorants. Queda, com a placebo ansiolític, la gestió sentimental que, aquest cap de setmana –parlo per mi–, han activat les imatges de la festa d’aniversari de Leo Messi. Messi, us en recordeu?
(Pausa dramàtica).
És a Eivissa i ha fet 35 anys. Ho ha celebrat amb amics de la selecció argentina i alguns ex del Barça com Luis Suárez i Cesc Fàbregas. A les fotografies fa cara de salut, i llueix una expressió d’alegria molt diferent a l’última vegada que el vam veure, desconsolat, a les instal·lacions del Barça. Aleshores li vam prometre fidelitat eterna, però el temps corromp els bons propòsits i, a la pràctica, hem accelerat els mecanismes d’oblit i desmitificació exprés de l’ídol. La manera més eficaç de superar la separació d’un gran amor és centrar-se en els defectes i exagerar-los fins a convertir-los en una evidència que compensi el dolor
–i la culpa– per la pèrdua. En el cas de Messi els defectes eren el cost salarial, que tant des de l’oposició com a través d’alguns que avui són a la cúpula del club, eren obscenament insostenibles.
El més interessant d’aquest revisionisme és que parla del cost de Messi i les successives renovacions de contracte com si les haguessin decidit un senat d’extraterrestres madridistes.
Per sort, hi ha una nostàlgia que no paralitza ni impedeix pensar en un futur més econòmicament realista. Busques a YouTube les grans jugades, declaracions, assistències, gols o miracles de Messi i et preguntes si de debò els vas viure. I com passa amb les relacions que t’han deixat empremta, hi ha un moment en què ja no t’indignes pel trist final ni caus en les lamentacions retrospectives pel cost excessiu. Però quan estàs a punt de celebrar, amb maduresa i serenitat, que Messi estigui content, apareix un culer ben informat que et recorda: “I encara li devem una pila de milions!”. Messi, mite? Sí, però sobretot: creditor.
Per higiene espiritual, ens convé malfiar-nos dels que prometen fitxatges i grans noms