Una aliança per a la pau o per a la guerra?
L’OTAN podria accelerar la confrontació d’Occident amb l’eix Xina-Rússia
La principal missió de l’OTAN des que es va fundar el 1949 era mantenir la pau a Europa, i no ho ha aconseguit. La guerra a Ucraïna, per tant, és un fracàs de l’Aliança i de l’arquitectura de seguretat al continent des del col·lapse de la Unió Soviètica el 1991.
Què cal fer ara amb Rússia i com cal afrontar el repte estratègic que planteja la Xina són qüestions que els aliats han de respondre correctament si volen viure en pau. No ho tenen fàcil. És més, tant el rearmament a Europa per contenir Rússia com una presència més gran a la regió Indo-Pacífic podria portar-nos a un món dividit en blocs enemics. D’una banda, les democràcies liberals, i de l’altra, les autocràcies.
Javier Solana, secretari general de l’Aliança entre el 1995 i el 1999, no creu que “el món sigui millor si el dividim en blocs enfrontats, que és, precisament, el que s’aconseguiria amb una OTAN plus o global”.
Solana va participar la setmana passada en el Seminari Internacional de Seguretat i Defensa que es va celebrar a Toledo, i la seva opinió en contra d’una Aliança estesa a Àsia contrasta amb la que l’eurodiputat i ex primer ministre belga Guy Verhofstadt va manifestar uns dies abans a Brussel·les en un fòrum de l’Associació de Periodistes Europeus. “L’OTAN s’ha de transformar en una aliança mundial de les democràcies liberals”, va dir. “Ja vam abandonar Hong Kong a la seva sort i aviat abandonarem Taiwan”, va afegir.
Pascal Boniface, fundador de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de França, va alertar a Toledo del risc que l’OTAN, encoratjada pels Estats Units, es converteixi en una organització antirussa i antixinesa. Opina que una aliança de les democràcies contra les tiranies no funcionarà perquè és massa simple per a un món massa complex.
Per començar, dificultaria molt la relació dels aliats amb els països de l’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina que no veuen el món com una confrontació de bons i dolents. Aquests països no consideren que la Xina i Rússia siguin enemics o rivals, i no volen triar entre ells i Occident.
Així mateix, una OTAN global podria provocar el desenganxament de la Xina amb Occident, dues esferes econòmiques que es retroalimenten. La seva sintonia i benefici mutu mouen el món. Sense la col·laboració de la Xina no es poden afrontar reptes globals com les pandèmies i la crisi climàtica.
“El desenganxament seria terrible”, reconeix Solana. A més, afegeix Boniface, “podria provocar un xoc de civilitzacions. La Xina no és una amenaça militar estratègica. No veurem l’exèrcit xinès desfilant per París, però si designem la Xina com a amenaça militar l’acabarem convertint en una amenaça militar”.
Controlar la retòrica és clau, i el general Félix Sanz Roldán, excap de l’Estat Major i del CNI, tem que als aliats se’ls en vagi la mà en el comunicat que tanqui la cimera de Madrid. Tem que ara apujar el to de l’alarma impliqui el risc de no tenir després la solució per apagar-la. És el que, a parer seu, va passar les setmanes anteriors a la invasió d’Ucraïna: “L’amenaça de Putin es va gestionar de tal manera que no es va deixar sortida a ningú”.
Fa temps que els estrategs de l’Aliança, sobretot a Washington, estudien l’opció d’una OTAN plus, és a dir, capaç de treballar amb països que no siguin membres. Japó, Corea del Sud, Austràlia i Nova Zelanda, per exemple. Tots ells estan convidats a la cimera de Madrid. Ucraïna també seria un d’aquests nous aliats des de fora.
“A Europa no li interessa un món bipolar, dividit entre l’OTAN, d’una banda, i la Xina i Rússia, de l’altra”, afirma el general José Enrique de Ayala, excap de l’Estat Major de l’Eurocorps, embrió del que un dia podria ser una força armada conjunta. Considera que aquest repartiment condemna Europa a ser ostatge dels interessos dels Estats Units. “Mentre els interessos coincideixin –explica– tot anirà bé, però en cas contrari, el Pentàgon imposarà els seus”.
Sanz Roldán posa l’exemple de la caòtica sortida dels Estats Units de l’Afganistan l’agost passat. Malgrat que les tropes nordamericanes participaven en una missió de l’OTAN, Washington va decidir unilateralment com i
Solana tem que una OTAN plus amb presència a Àsia porti a un món més insegur
Sense una política exterior comuna, Europa no pot tenir autonomia estratègica
quan sortir. “El cop al seu prestigi militar i de tota l’Aliança va ser enorme”, recorda el general.
L’OTAN és una organització desigual. Els països europeus no tenen la capacitat d’oposar-se a la voluntat dels EUA. Els falta la unitat i la força necessàries. L’autonomia estratègica, de què es parla tant des de la invasió russa d’Ucraïna, és una vella aspiració mai realitzada per falta de voluntat política.
L’autonomia estratègica –com apunta el general Ayala– “requereix una política exterior comuna, i això és molt difícil d’aconseguir, perquè la percepció de riscos és molt diferent entre els socis de la UE”.
L’OTAN, a instàncies dels EUA, proposa de contenir i dissuadir Rússia amb una cursa d’armaments. Així va guanyar la guerra freda i així creu que tornarà a vèncer. Tot i això, no tots els socis europeus hi estan d’acord. Itàlia, França i Alemanya parlen d’ajudar Ucraïna, però no pas de derrotar Rússia. La diferència és subtil i abismal alhora, i els aliats l’haurien d’afrontar. Per exemple, haurien de mirar Rússia més enllà de Putin. Si no ho fan, l’Aliança Atlàntica no serà un instrument per a la pau a Europa.c