Profundament preocupant i ‘olé’
Ala manifestació provida de Madrid, Santiago Abascal acusa el Govern central d’instigar “la cultura de la mort”. Els manifestants incorporen un ritual pintoresc: criden visques a la vida i responen amb olés. Criminalitzada pels antitaurins, l’expressió olé hauria de sobreviure a les privatitzacions interessades. A RAC1, Jordi Basté sempre acaba la setmana anunciant, “olé olé”, el cap de setmana. Deu ser un homenatge a Jordi Vendrell, que havia viscut a Sevilla, estimava el flamenc i dominava l’art de, en perfecte català de Manlleu, col·locar els olés quan tocava i sense impostures de turista mamat.
La tragèdia de Melilla, ¿és cultura de la mort? En tot cas dispara la indignació tertuliana i també el deure de, a través de les cròniques periodístiques (bravo!), explicar la realitat al marge del cinisme oficial. El titular “Brussel·les considera profundament preocupant la tragèdia de Melilla” ens recorda que Brussel·les és un ens de (super)poder que, com l’OTAN, té una identitat robòtica.
El diagnòstic “profundament preocupant” es pot aplicar a gairebé tota l’actualitat. Al Marroc, les oenagés parlen de fosses comunes i víctimes enterrades sense una mínima autòpsia. A El món a RAC1, Teresa Cunillera deixa anar una de les falques més inútils de la retòrica política: “Hem de fer tots plegats una reflexió”. Fer una reflexió és l’equivalent tertulià de la comissió parlamentària. L’entrevista de La Vanguardia al president Pedro Sánchez marca les anàlisis. La diversitat de les respostes, però, és devorada per la tragèdia, que desactiva la cimera de l’OTAN o els ajuts de 200 euros, cosins germans de les temeritats de l’època Zapatero.
Amb la determinació i l’orgull que tant treu de polleguera els seus adversaris més rabiosos, Sánchez defensa el Govern que presideix. Recorda que hi ha una dreta econòmica amb terminals polítiques i mediàtiques que els ataca. Només cal fer un tomb per les teles, els diaris i les ràdios per constatar que té raó. Però perquè el diagnòstic sigui complet, Sánchez hauria d’adonar-se que els errors, la improvisació o el populisme també el debiliten. I això no té res a veure amb milionaris malvats corruptors de polítics i periodistes sinó amb les conviccions dels que simpatitzen amb un govern d’esquerres i no entenen que de vegades se’ls tracti com idiotes.
Ah, i parlant d’idiotesa: s’ha estrenat First class (Netflix), un fals documental amb trobades induïdes entre aspirants a una neojet set barcelonina. L’escenari és una Barcelona aparentment luxosa però
La tragèdia de Melilla dispara la indignació tertuliana i el talent dels corresponsals
decadent, amenaçada pel cretinisme creatiu, els deliris de grandesa, el narcisisme crònic i l’ambició de subvertir l’ascensor social de la burgesia a través de la drecera, sempre precària, de la fama televisiva. Resultat: quan acabes de veure First class, tens unes ganes irresistibles de votar eternament Ada Colau.