Menys monstres, Caputxeta
Hi va haver un moment en què alguns dels representants més destacats de l’aleshores denominada nova política repetien molt una afirmació de Gramsci que, segons el seu parer, descrivia a la perfecció la situació que s’estava vivint a Espanya: el vell no acabava de morir i el nou no acabava de néixer. Amb la postil·la coneguda: en aquell clarobscur proliferaven els monstres. La descripció semblava funcionar sobre la base d’alguns sobreentesos, especialment que el nou venia representat per ells i el vell per les dues grans formacions del bipartidisme. Es deixava en l’aire qui podien ser els millors candidats per representar el paper dels monstres.
Aquell moment sembla haver quedat enrere, i valdria la pena extreure’n algunes lliçons. La primera seria que la prova més clara que el nou passa seriosos conflictes per néixer ve constituïda per la pròpia nova política, que ha esdevingut vella a gran velocitat, amb els líders ja jubilats i sense haver mostrat la novetat específica que tant anunciaven. La segona lliçó seria que no convé estendre actes de defunció massa de pressa, no només perquè en ocasions al vell encara li queda recorregut, sinó, potser sobretot, perquè no es desprèn sense més ni més de la seva mera antiguitat la necessitat de donarlo per liquidat.
Quedaria un tercer element per ponderar, potser el més característic del plantejament gramscià, el d’aquells monstres que proliferen en el temps de clarobscur. No és obvi que el que podia valer per al moment en què el pensador italià escrivia hagi de valer, mecànicament, per a la nostra actualitat. És veritat que disposar d’un maniqueu sempre resulta de gran utilitat polèmica, i que tenir a mà un dolent d’una peça (un monstre, en definitiva) estalvia una infinitat de justificacions, perquè n’hi ha prou d’estar-hi en contra per, en aparença, assegurar-se l’encert. El problema és que en els nostres dies i entre nosaltres els candidats a ocupar el lloc dels monstres són diversos i de mena molt diversa. Mentre que per a uns està clar que ningú no està més qualificat que els hereus del franquisme per merèixer tal consideració, per a d’altres mereixen aquesta tipificació els que van pretendre donar un cop d’Estat o els hereus de la violència terrorista, per descriure’ls a tots com ho fan els seus adversaris.
No hauríem de descartar que la monstruositat es digui de moltes maneres, no totes igual de dramàtiques. Potser la monstruositat adopta en els nostres dies un perfil peculiar, diferent del d’altres temps. De moment, convindria començar per posar el focus de l’atenció no tant sobre persones o grups com sobre comportaments: ni hi ha dolents d’una peça ni els que en part ho poden ser ho són a temps complet. I si Hannah Arendt va poder arribar a afirmar que el pare de família va ser el gran criminal del segle XX, no ens hauria de costar d’acceptar que potser es comporten com els monstres del segle XXI, a més dels que tenen comportaments directament abominables (cal assenyalar-los en temps de guerra com els actuals?), aquells altres que, sense necessitat d’alçar la veu, es dediquen a destruir el més valuós del que havíem construït. Potser és a això precisament al que hem de fer més atenció: allò que defineix el monstre és el que destrueix, no en nom de què ho fa.c
El que defineix el monstre és el que destrueix, no ‘en nom de què’ ho fa