Transsexualitat, llum o confusió

Aquest autor és partidari de la felicitat individual i encara més dels lectors feliços, que, a diferència de les gallines felices, ni ponen ous cars ni matinen.

Cadascú aspira a la felicitat a la seva manera, i si a sobre és pare, aspira a la seva i a la dels seus fills. No diguem si governa: repartir felicitat i rebre vots.

El Govern espanyol va aprovar ahir el projecte de llei sobre la transsexualitat que obre el canvi de sexe a partir dels 12 anys, una edat en què en els meus temps – que no són aquests– només canviaves cromos.

En tinc una opinió clara? No. L’únic clar són els dubtes, espero que raonables. En qüestió de molt pocs anys, diria que mesos, la transsexualitat ha entrat en la societat

Apareixen a tot arreu casos de transsexualitat infantil: els donem solucions o neguits?

amb molta empenta. A diferència de la Reserva Federal i els tipus d’interès, la gent parla de la transsexualitat com es parla del temps, les vacances o els patinets: tothom n’opina.

De sobte i des de tots els àmbits –família, amistats, entitats esportives, centres educatius–, t’expliquen casos de menors amb dubtes seriosos de gènere. I aquesta societat nostra, bastant tolerant, diria jo, s’esforça perquè cap nen no pateixi. Els antics nens preconstitucionals els primers. No és el nostre món, però tampoc no ens n’hem anat ni volem fastiguejar ningú.

Jo el que percebo és que cada vegada hi ha més nens amb problemes d’identitat sexual i començo a pensar que, en comptes d’estar solucionant drames íntims, els estem multiplicant. Juraria que els nens volen certeses –fins i tot quan arriben a la majoria d’edat– i el “missatge social” va en la direcció contrària –estimula els dubtes–, per això coneixem tants casos en poc temps. No frivolitzaré parlant d’una moda, però sí que detecto un creixement molt elevat, sospitosament elevat. Això no va de tatuarse o no...

Estem donant solucions o neguits als menors? En qüestió de canvis radicals dels usos i costums, ningú no vol semblar retrògrad. I actuem de bona fe, però alguna cosa em diu que el discurs social i institucional crea unes criatures més insegures que felices. I això no suposa estar a favor de l’immobilisme.c