El Salzburg de l’Alhambra
Granada recupera un festival que aspira a competir amb els més grans
El Festival Internacional de Música i Dansa de Granada és un cavall de curses amb les brides d’un poni. Per molt que la pandèmia hagi minvat encara més el seu percentatge de públic internacional, el potencial abast planetari de la seva proposta és indiscutible. Perquè no n’hi ha cap altra amb el poder espiritual que emana de l’Alhambra.
Fer un tomb pel conjunt palatí, deixar-se impregnar per la sensibilitat nassarita dels jardins, els roserars o les successives fonts i estanys que varien d’iridescència amb el sol, és el preludi necessari per a la ingesta de la millor música i ball. Espectacles que, a més a més, tenen lloc la majoria de les vegades als seus mateixos espais, amb la finíssima acústica d’un Patio de los Arrayanes o les vistes que de l’Alhambra ofereix el teatre del Generalife.
I, tot i això, Granada no pot ni somiar de moment ser el Salzburg llatí. Ni tan sols l’Aix-en-Provence del sud. El centenari festival austríac té 66 milions d’euros de pressupost; el francès, que va arrencar el 1881, 23 milions. I Granada –que, encara que aquests dies celebra la 71a edició, va començar el 1883 com el Festival del Corpus– només en té 3,3... La recepta perquè ocupi la posició que es mereix és universal: que les autoritats responsables deixin de veure la cultura com una despesa i l’entenguin com una inversió.
“Quan fa uns anys a Salzburg tenien 52 milions d’euros de pressupost i van veure que el retorn era de 257 milions, no van dubtar a ampliar-lo”, apunta Antonio Moral, director del festival granadí des del desembre del 2019. Ell va ser dels programadors que van insistir a no cancel·lar-lo quan la pandèmia sacsejava la cultura. No només calia ser prudents amb la salut i les mesures de seguretat, sinó també amb l’economia de tants i tants professionals que mou aquest certamen.
Just a l’equador de l’edició actual, els 102 espectacles registren una mitjana ocupacional d’un 80% i la recaptació en taquilla (de 41.000 entrades, deu més del normal) supera per primera vegada el milió d’euros. És un rècord que queda per als seus annals, malgrat que com a xifra hauria de ser usual. Ho seria si aquella Atlàntida de Falla amb muntatge de La Fura dels Baus que van idear passejant per l’Alhambra, el 1996, Josep Pons, aleshores titular de l’Orquestra Ciutat de Granada; el crític Jorge de Persia, que havia armat l’Arxiu Falla, i qui llavors dirigia el certamen, Alfredo Aracil, hagués tingut continuïtat. Aquella producció operística era el primer pas cap a un segell propi, però movia tant pressupost com la resta de la programació.
El centenari festival austríac té 66 milions d’euros de pressupost; Aix-en-Provence, 23, i Granada... 3,3
El públic internacional encara no ha tornat, però la taquilla supera a Granada per primer cop el milió d’euros
Per això, a l’hora de continuar avançant amb més produccions pròpies, es va optar per deixar-ho en un festival de concerts i espectacles de dansa.
I sembla que aquest és el dilema a què s’enfronta Antonio Moral, el programador amb un do de gents que és l’enveja de la professió i a qui justament la pandèmia està obligant a reinventar-se per animar el visitant estranger. De moment un 25% del públic arriba de fora de Granada, diu. A la resta de la programació (vegeu requadre) s’hi observa la sensibilitat amb què busca estar dissenyada.
I la crònica d’una sola jornada, la de diumenge passat, és representativa d’aquesta intensitat: al migdia, al Crucero del Hospital Real, el violoncel·lista Jean-Guihen
Queyras desdibuixava el pas del temps amb un diàleg entre la modernitat de Bach i la seva influència sobre músics posteriors, com Kurtág. Cap al tard, i després d’un passeig per l’Alhambra, és el mític pianista Grigori Sokolov qui deixa balbucient l’aficionat que ha anat a escoltar el seu desarmant Brahms o el seu colossal Beethoven a l’Auditori Manuel de Falla. A continuació, i deambulant amb pas ferm, arribem a temps al recital de la soprano Vivica Genaux, que, acompanyada de guitarra, explora amb finor l’art de la variació vocal. L’èxtasi al Patio de los Arrayanes és total.
El matí següent María Pagés recull la Medalla d’Or del festival de mans de l’altra recent premi Princesa d’Astúries, Carmen Linares. La seva parella, el dramaturg El Arbi El Harti, s’esplaia en un apart sobre l’art dels nassarites: “Sortien del desert i adoptaven civilitzacions que convertien en paradigma de l’espiritualitat. No emanen del no-res, hereten dels omeies i abbàssides. Segueixen una investigació entorn de l’espaitemps i sempre amb una missió mística”.
La qüestió és com es pot llastar la projecció mundial d’un festival amb una imatge de marca de 139 anys en què fa un segle Lorca i Falla van fundar el flamenc modern. Potser la fórmula del consorci que va propiciar l’aparició de les comunitats autònomes ha deixat el projecte en mans de tots i en les de ningú. Un altre projecte internacional que es torna local?c