Versallesques (V)

La història de les lliçons del Tractat de Versalles també té a veure amb les restes reescalfades del llegat retòric de Woodrow Wilson, un dels “quatre grans” que el van negociar. El gener del 1918 el president nordamericà havia posat en circulació els seus cèlebres Catorze Punts, que proclamaven l’espinós principi de les nacionalitats. Durant l’últim tram de la guerra, el dret de tots els pobles a l’autodeterminació, que s’impulsava com un dret inalienable i universal, s’havia convertit en una eficaç arma propagandística al servei de la causa de les potències aliades. Però, arribada l’hora de la pau, i amb el cinisme habitual en aquests casos, les potències vencedores només el van aplicar, d’una manera interessada, selectiva i incompleta, atenent interessos geopolítics i en perjudici dels vençuts. El principi de les nacionalitats, que no es va projectar fora d’Europa si es tractava de colònies alemanyes o de territoris de l’imperi otomà, només es va invocar quan servia per legitimar el desmembrament de l’imperi austrohongarès o les cessions territorials d’Alemanya. I, com va recordar l’historiador Eric Hobsbawm a Nacions i nacionalisme des del 1780, el nou dibuix dels mapes que pretenia seguir línies nacionals no va tenir un bon resultat. En vista de la distribució real dels pobles al territori, l’intent de configurar un continent dividit en estats nacionals habitats per poblacions ètnicament o lingüísticament homogènies va donar lloc a estats tan multinacionals com els imperis que substituïen. I, com se sol dir a propòsit de la inflació, el nacionalisme estimulat pel més famós dels principis de Wilson era com la pasta de dents, molt fàcil de treure del tub però gairebé impossible de tornar-l’hi a ficar. Entre les lliçons que s’han tret de l’exemple de Versalles també hi ha les que expliquen les conseqüències no desitjables de l’intent que les nacions i els estats coincidissin. Entre d’altres, les que recorden que Hitler es va apropiar de l’eslògan de l’autodeterminació per esgrimir-lo contra els nous estats que havien obtingut la independència invocant aquest mateix eslògan.

L’any 1932, l’anterior al nomenament de Hitler com a canceller, Ernst Jünger ja apuntava que molt aviat es va posar en evidència que, per als aliats i especialment per a França, la justificació de la partició de l’imperi austrohongarès en nom d’un principi de les nacionalitats erigit en un dels principis fonamentals de la Pau de Versalles havia estat “un error funest”. El recurs interessat a aquest principi l’havia catapultat com un valuós pretext per a la mobilització de potències amb interessos contraris. Com Alemanya, que no va tardar a usar-lo per influir en les minories germàniques d’altres estats o per reclamar la integració d’Àustria a l’Estat alemany. La conversió del principi de les nacionalitats en una arma de doble tall no és un invent rus recent. També forma part de l’inventari de les herències versallesques.

L’intent de configurar un continent dividit en estats nacionals va donar lloc a estats multinacionals