Entranyable retrobament amb A-ha
El trio noruec va recórrer els seus grans èxits davant un públic que va omplir el Festival Jardins de Pedralbes
La presència del grup A-ha havia despertat una lògica expectació en el públic que se sol citar al festival Jardins de Pedralbes, tot i que en aquesta ocasió es notava l’afegit d’entregats incondicionals no habituals a la cita musical. Els rostres d’il·lusió, nerviosisme i expectant felicitat eren perceptibles, no en va es tractava d’un concert d’una banda molt lligada a la crònica sentimental i fins i tot existencial de no pocs.
El trio noruec va irrompre fort a mitjans dels vuitanta amb les seves cançons, la seva synthpop i el seu posat físic, i ahir a la nit no van defraudar, i segur que van ser bastants els que van viatjar al passat escoltant les seves cançons i la seva música. Ja sexagenaris, amb evident fredor entre ells, la seva presència sobre l’escenari també va mostrar que aquell atractiu físic encara hi és, però potser van pecar d’un excessiu estatisme escènic.
Però les seves composicions perduren, i per a una multitud cançons com The sun always shines on TV o Take on me són fites que sempre continuaran a l’altar i si a sobre els qui les interpreten en viu són els seus autors, encara millor. I ara ho fan perquè estan de celebració, que amb la pandèmia s’ha anat endarrerint: el 2020 es van complir 35 anys de l’aparició del seu àlbum de debut, un Hunting high and low que els va donar a conèixer a escala planetària i que els va reportar sucosos dividends en tots els sentits. No per casualitat al seu interior hi ha alguns d’aquells hits atemporals com els esmentats Take on me i The sun always shines on TV així com Train of thought i, per descomptat, Hunting high and low.
De tots en van retre compte ahir a la nit el vocalista Morten Harket, Pål Waaktaar-Savoy – eficaç guitarrista i bon contrapunt a l’atmosfera sintetitzada general– i Magne Furuholmen, que van oferir un generós i repartit recorregut pel seu repertori, centrat, això sí, en els seus àlbums més aclamats, com el citat Hunting... i Scoundrel days, així com alguna versió com el formidable Crying in the rain de Carole King. Fa dos dies havien deixat bon gust de boca al Rock in Rio lisboeta i ahir a la nit van arribar per rubricar que encara hi són.
Amb l’aforament complet, però en format amb tot el públic assegut (2.400 assistents), van sortir a les preceptives deu del vespre i van arrencar l’amenaçadora –en termes climatològics– nit amb Sycamore leaves ,a la qual la va seguir una temperada The swing of things. Just després, un Harket poc expansiu va saludar l’encantat públic amb un “Bona nit, Barcelona”, i la cosa va anar pujant a poc a poc en intensitat al llarg d’una hora i mitja. Acompanyats per uns petita banda de baix, bateria i teclats, van teixir una agradable vetllada per a un públic bastant contingut en el que era el seu únic concert espanyol.
Tot i que el rellotge biològic discorre de manera implacable, i malgrat que el públic no va embogir, ahir a la nit es va poder tornar a apreciar els tres pilars sobre els quals A-ha van solidificar la seva realitat artística que encara perdura, a saber, veus magnífiques, melodies que enganxen irremeiablement i un rerefons líric reflexiu.c
Malgrat el pas del temps, la banda va mostrar la connexió amb un públic contingut