L’herba, un misteri
Tenn*s Novak Djokovic i Carlos Alcaraz suen la cansalada i pateixen per salvar la primera ronda a Wimbledon, Grand Slam impredictible
S truf f va dur Al cara z al límit, v afer del partit un galimaties de vertigen, sense ritmen i intercanvis llargs
Estampes habituals es repeteixen a Wimbledon.
Es posa a ploure a mitja tarda, plou sobre l’All England Club, i el tennis es paralitza a mitges. El públic surt en estampida de les pistes perifèriques, buscant empara a la cafeteria, però la vida continua al Center Court i la Pista 1, allà on, alhora i respectivament, lluiten Novak Djokovic (pateix però derrota Kwon) i Carlos Alcaraz (pateix encara més que Djokovic però derrota Struff): es juga sota teulada en tots dos escenaris.
Són estampes habituals, la pluja i també les incerteses de Wimbledon, el més impredictible dels grans tornejos excepte els dies d’esplendor de Sampras, els de Federer o els del millor Djokovic.
I mentre l’organització inicia la tradicional ronda d’avisos meteorològics (partit suspès, no es reiniciarà abans de les 15.30 h; no es reiniciarà abans de les 15.45 h; no es reiniciarà abans de les 16 h...), el tennis sobreviu al Center Court i la Pista 1 i a Novak Djokovic (35), sis vegades campió aquí, les tres últimes edicions d’una tacada, l’assalten els dubtes. No és el millor Djokovic.
Passa just al segon set, quan el serbi perd tres jocs seguits i Kwon se li tira a sobre.
A la llotja, li canvia la cara a Goran Ivanisevic, gegant del servei que es va imposar a Londres el 2001 i que ara dirigeix Djokovic.
I a la pista, s’emmurria Djokovic, que no troba el seu punt i a sobre ha topat amb un jugadoràs.
Kwon (81a raqueta avui) no té pedigrí ni triomfs llampants, i potser per això li és ben bé igual el pedigrí de Djokovic: no hi té res a perdre. El serbi, muntanya russa de sensacions aquest 2022, es troba en un compromís, sens dubte descol·locat, i per això ha d’apujar un to la paleta de colors. Se centra en la resta, s’estabilitza des del fons, s’anticipa als moviments de Kwon i recupera el control del compromís per apropiar-se dels dos últims sets i elevar a 22 la xifra de victòries consecutives a la misteriosa herba de Londres (6-3, 3-6, 6-3 i 6-4). L’espera Kokkinakis.
(Bjorn Borg, amb 41 victòries seguides, té el rècord absolut a Wimbledon; no va perdre cap partit entre 1976 i 1981.)
Aquell mateix misteri londinenc envolta Alcaraz (19), que a aquelles mateixes hores lluita davant JanLennard Struff, gegant alemany que es vesteix com un nen entremaliat, amb la gorra cap enrere, i no es mira el rànquing, ja que és el 155è del món i sembla que li és igual: serveix i pica com si no hi hagués un demà, i no s’arronsa en cap moment.
Fa dies que Alcaraz avisa (“No em veig favorit, soc aquí per aprendre’n”, va dir el dia abans), i lluu un embenat al colze dret i es veu immers en un partit de vertigen. Struff no el deixa respirar. Ni contemporitza ni negocia. Struff, botxí del murcià a Roland Garros ara fa un any, provoca ara un partit accelerat, de pocs pilotejos, molt servei-volea i serveis contundents, una ansietat per a Alcaraz, que prova d’encasellar l’alemany però no hi ha manera, el gegant no entra a la gàbia.
Alcaraz acaba aplicant-hi molt art, molt canvi de ritme i molt ace (30, pels 23 de Struff) per desfer l’embolic. S’imposa per 4-6, 7-5, 4-6, 7-6 (3) i 6-4, en 4h10m, en un exercici que executa com els més grans, potser reivindicant-se davant els qui diuen: –No serà Nadal.
Quina missió, la seva.●