El joc net guanya la política bruta
“Et donaré refugi de la tempesta”
Els que hem viscut als països rics d’Occident durant l’últim mig segle som els afortunats de la Terra. Ha estat el període més pròsper, més saludable i més pacífic de la història humana. De sobte tot indica que aquest inusual estat de relax canviarà, que no estem lluny de tornar al mode per defecte de penúria i barbàrie. Encara bo que tenim les batalles sense sang de l’esport com a anestèsia per oblidar, encara que sigui només una estona, que les economies s’enfonsen i el món sembla que està a punt d’anar-se’n en orris.
L’èpica missió que es proposa Rafa Nadal de guanyar quatre tornejos Grand Slam en un any ens distreu de la terrorífica realitat que un dels dos arsenals nuclears més grans del món està en mans d’un trastornat, un d’aquells que entra en una escola amb un rifle i mata una dotzena de nens però, com que diu que està en guerra, ningú no el fica a la presó, o en un sanatori psiquiàtric.
És una pena que no hi hagi futbol just ara, quan més el necessitem, però tenim com a consol el divertiment de la telenovel·la d’estiu dels fitxatges per desviar la mirada de la reunió més bèl·lica de l’OTAN en dècades, la que es du a terme ara a Madrid.
Especular sobre l’arribada o no del veterà Lewandowksi al Barça ofereix una grata alternativa a reflexionar sobre la possibilitat de violència i caos a l’altre país amb un arsenal nuclear gegantí, el que presideix un altre veterà, en aquest cas un que fa temps que va deixar de marcar gols, o de saber a quina porteria llançar.
L’esport no només ens ofereix un refugi: ens dona una visió d’un món més ordenat i més just. Més ordenat perquè les regles de joc són clares. Si perds un partit, l’has perdut. No et pots passar mesos o anys disputant el resultat, convencent desenes de milions que el guanyador realment has estat tu, com fa Donald Trump amb les eleccions presidencials del 2020.
L’esport és més just que no pas la política perquè els que arriben a dalt són els bons. L’esport és una meritocràcia gairebé tan neta com les matemàtiques. Un equip de futbol ha de guanyar partits; un govern ha de guanyar-se el cor dels votants. L’equip de futbol que guanya un campionat és el que ha jugat més bé al llarg d’una temporada. El partit polític que guanya unes eleccions pot ser que sigui un bon gestor de govern, però la seva habilitat per vendre’s, el seu maneig de les tecles populistes, serà més determinant. L’esport és empíric; la democràcia és emocional.
Un esportista que arriba al cim hi ha arribat perquè està equipat per enfrontar-se a tots els reptes que se li presenten. El futbolista top ha de tenir un excel·lent control de la pilota, una àmplia visió de joc, una relació telepàtica al camp amb els seus companys, la força mental per no enfonsar-se quan el resultat li va en contra. I moltes coses més.
Un polític arriba al poder perquè té un ego famolenc i sap els trucs per guanyar eleccions, però només està parcialment preparat, en el millor dels casos, per respondre als problemes a què s’haurà d’enfrontar.
Pot arribar al cim sense controlar en absolut el que suposa gestionar l’economia, sense una estratègia en política internacional, sense tenir una bona relació de feina amb el seu gabinet de ministres, sense reflexos en cas que sorgeixi un revés inesperat, com ara una pandèmia o una guerra a Ucraïna.
I després, si el governant demostra que és manifestament inepte per continuar, intenteu treure’l! Vegem el cas de Boris Johnson, un emperador despullat, un demagog que per fi s’ha delatat pel que és: un solista inútil en el terreny de joc, l’artífex d’un pla tàctic, el Brexit, que porta el seu país a la segona divisió. Però allà continua com a primer ministre britànic.
No el treuen perquè la política obeeix a factors que tenen més a veure amb percepcions o prejudicis que no pas amb resultats. En canvi, un jugador de futbol deixa de rendir, fins i tot un talent únic com era Ronaldinho, i fora. Meritocràcia, doncs.
Jo escric de política i esport. No em passa pel cap pensar que una sigui més important que l’altre, i menys ara que necessitem agafar-nos com mai a una cosa sòlida, confiable i neta.●
L’esport no només ens ofereix un refugi: ens dona una visió d’un món més ordenat i més just
Jo escric de política i esport; no em passa pel cap que una sigui més important que l’altre