“Tinc 85 anys, però jo continuo creixent i aprenent”
Tinc 85 anys. Vaig néixer a Detroit i visc a Nova York. Soc casat, tinc dos fills, un va morir, i tinc quatre nets. Políticament reclamo drets per a tothom i no puc creure que encara visquem guerres al món. Crec en un poder superior i li agraeixo que pugui continuar vivint la meva vida i fent música
Fill d’una bugadera i un conductor d’autobús. Amb sis filles i dos fills. El meu pare va ser dels primers negres que va conduir un autobús i a la meva mare no la van deixar ser mestra. Què recorda de la seva infantesa?
Ben poca cosa, perquè han passat molts i molts anys.
Segur que algun record en deu tenir.
La insistència dels meus pares que fóssim productius, responsables, educats i honestos. Em van inculcar que si tu ets agradable amb la gent, la gent serà agradable amb tu, i és cert. Ser amable és el meu credo.
Quan va acabar la Segona Guerra Mundial vostè tenia 8 anys.
No ho vull recordar.
Aviat va saber que la música era el seu fort.
Vaig començar a tocar el violoncel als 10 anys. Era una passió.
Un negre en aquells anys tenia futur en la música clàssica?
Jo pensava que sí, vaig treballar molt per a això, però no van deixar de desanimar-me mai. Als 18 anys vaig rebre una beca per a l’Eastman School of Music i em van seleccionar per tocar a l’Orquestra Filharmònica de Rochester.
Aleshores?
Un dels directors d’aquell any, Leopold Stokowski, després d’un assaig em va dir que li encantaria tenir-me a la seva orquestra, però que no era possible perquè era negre.
Fins a quin nivell ha patit el racisme? Tant que vaig haver de canviar. Va ser així com em vaig convertir en un músic de jazz, són records dolorosos.
Als 22 anys va arribar a Nova York. Què el va sorprendre?
Que hi hagués tants músics excel·lents. Podies sortir cada nit a escoltar alguna cosa excitant, era la gran manera d’aprendre.
Vostè era un ocell nocturn?
Vaig arribar a Nova York amb la meva dona i els meus dos fills, no anava de festa, només feia que estudiar i estudiar, i intentar guanyar-me la vida.
Un dels seus fills va morir.
No en vull parlar, encara em dol.
Com va arribar a formar part del quintet de Miles Davis?
Tenia 23 anys. Van fer un concert a Rochester, als afores de Nova York, necessitaven que algú els portés a l’estació de tren i aquest algú vaig ser jo. Poc després m’hi vaig unir. Cada nit era una oportunitat única per fer-ho tan bé com podíem.
Creu en el destí?
Rotundament sí.
Vostè és un dels gegants del jazz.
És cert, soc alt, ha, ha, ha. No em considero el millor, l’únic que pretenc és aconseguir que quan estic tocant soni bé.
El contrabaix sempre estava darrere i vostè va aconseguir posar-lo davant. La música és una feina exigent, no una manera de passar l’estona. Encara avui per mi continua sent això: treball i oportunitat de fer-ho cada vegada millor.
Què li ha ensenyat la vida?
Cada dia és una oportunitat per viure amb intensitat i per fer bona música amb els meus estimats amics, encara que alguna vegada he de tocar amb gent que no són amics.
Com és l’amor per a un rodamon?
La meva dona és la meva companya i la meva millor amiga, i la música és la meva sòcia; he pogut conjugar totes dues coses: una sort.
Com la va conèixer?
A l’església un matí. Jo era jove i vell alhora. Prou jove per ser curiós i prou gran per adonar-me que era la dona de la meva vida.
Quina qualitat humana admira?
Per damunt de totes, l’honestedat.
Què li han donat i li han pres els anys?
Els anys no m’han pres res, al revés, m’han permès veure com la gent sent la música i ser plenament conscient que cal aprofitar totes les oportunitats que la vida t’ofereix. Tinc 85 anys, però jo continuo creixent i aprenent.
Què demana a Déu?
Dona’m paciència per entendre que tots som diferents i no deixis que desaprofiti l’oportunitat d’ajudar les persones.
Què ha significat la fama per a vostè? Només soc un noi que treballa els caps de setmana i fa classes, ara particulars.
Què vol transmetre als joves?
Què continuïn buscant les millors notes. Tots els baixistes haurien d’estudiar música i harmonia sense parar.
Somiava que algun dia portaria el jazz on ha aconseguit portar-lo?
Ni tan sols ho vaig imaginar.
Què el manté als escenaris?
Provar de millorar cada nit.
Quin és el seu somni?
Continuar gaudint demà.
Què ha estat el difícil?
La guerra. No em puc creure que encara hi continuï havent guerres al món.
Què sent quan està tocant?
Perdo el món de vista i el sentit del temps.