Un futur geoestratègic sense complexos

Avui arrenca la cimera de l’OTAN, la reunió formal dels caps d’Estat i de govern dels països membres de l’Aliança Atlàntica. No serà una cimera convencional. La follia i els deliris imperialistes d’un autòcrata han propiciat un conflicte bèl·lic en territori europeu que ja fa massa mesos que dura.

Amb la seva guerra d’agressió, el Kremlin ha aconseguit unir els aliats occidentals i revitalitzar l’Aliança Atlàntica, que ha trobat una nova raison d’être. De fet, d’aquesta cimera en sortirà l’adopció d’un nou concepte estratègic, que substituirà el que es va adoptar a la cimera de Lisboa del 2010, per afrontar els nous reptes a què fa front l’Aliança de cara al futur.

La invasió il·legal que pateix Ucraïna demostra que l’Aliança Atlàntica és un actor insubstituïble dins del panorama de seguretat continental, especialment vistes les limitacions pràctiques de l’anomenada autonomia estratègica europea. Els europeus que volem la pau al nostre continent hem de tenir clar que si Rússia no ha tingut la temptació d’atacar Estònia o Letònia, amb qui comparteix frontera, és en gran manera perquè aquests països es troben sota el paraigua de seguretat de l’OTAN.

En aquesta hora greu, els països que viuen de prop l’amenaça expansionista russa han posat en valor la importància i utilitat de l’Aliança. Finlàndia i Suècia, dos dels països més desenvolupats d’Europa i referents en matèria de progrés i benestar, van entregar el passat 18 de maig les cartes oficials de sol·licitud per incorporar-se a l’OTAN. Finlàndia ha passat de referent en neutralitat (una neutralitat imposada, val a dir), a comptar amb un suport popular del 76% a favor de formar part de l’Aliança.

Ens trobem de ple en el que en polítiques públiques s’anomena critical juncture, o conjuntura crítica. El pas que han fet Suècia i Finlàndia, que esperem que pugui ser ratificat tan aviat com sigui possible, pot tenir un gran impacte en la fixació de posicionaments, el disseny de polítiques o el rumb institucional d’altres actors o organitzacions. Com a consellera d’Acció Exterior del Govern, estic convençuda que aquesta finestra d’oportunitat que s’obre l’hem d’aprofitar, també, des de Catalunya.

Al nostre país, per història i per convenciment, som antimilitaristes. Catalunya és referent en cultura de la pau, i comptem amb una àmplia constel·lació d’organitzacions que fan una tasca ingent de sensibilització, defensa i promoció dels drets humans. Estem orgullosos d’aquesta tradició, i treballem, des de les polítiques de cooperació al desenvolupament del Govern, per reforçar-la. No cal confondre, però, antimilitarisme amb una concepció ingènua de les relacions internacionals i de la balança de poder que determina la geopolítica.

El 12 de març del 1986, un 51% dels catalans van votar a favor d’abandonar l’OTAN. Han canviat molt les coses des de llavors. Una diferència significativa és que, ara, milions de catalans defensen la independència de Catalunya. Voler ser un Estat implica ser capaç de defensar la teva ciutadania d’amenaces externes. Avui dia, tan sols un partit reivindica obertament el seu rebuig a l’Aliança, però encara hi ha molta feina a fer perquè en aquest país es dugui a terme un debat reposat sobre seguretat i defensa.

Si els suecs i els finlandesos aposten de manera aclaparadora per incorporar-se a l’OTAN en ple 2022; si la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, que governa amb els Verds, defensa que “formar part de l’OTAN seria un pilar fonamental de les polítiques de seguretat d’una Escòcia independent”, per què ens incomoda tant, als catalans, parlar de l’Aliança Atlàntica i del seu paper cabdal per al manteniment de la pau a Europa?

Defensar el dret de Catalunya a constituir-se com un Estat si així ho volen els catalans –i n’han donat prou mostres els darrers anys– és un acte de realisme. Defensar que l’Aliança Atlàntica és una organització útil també ho és. I no només això: fer-ho projecta Catalunya com un soci fiable i responsable, compromès amb la seguretat comuna dels seus aliats. No cal ser un Estat per actuar amb mentalitat d’Estat.

Defensar que l’Aliança Atlàntica és una organització útil és un acte de realisme