OTAN: jerarquia o confitura?

Polònia, país emergent, és el millor exemple per observar el pes de l’OTAN (és a dir, dels EUA) a Europa. Enfrontada per discrepància de valors a les institucions europees, Polònia és una peça clau en la guerra que Putin va començar, però que el deep state americà va estar instigant des de, com a mínim, el 2014. Ja ningú no es recorda, ara, dels plets que Polònia tenia amb la UE. En canvi, està comprant una tecnologia militar que els EUA només ofereixen als seus aliats de confiança. D’aquí a uns anys, si no ve una guerra mundial, s’acostarà molt a Alemanya a nivell econòmic; però tindrà les mans prou més lliures que la gran perdedora de la segona guerra mundial. Com la majoria dels països de l’Est, Polònia es va adherir a la UE per raons econòmiques. La garantia estratègica que necessita per mantenir la sobirania, que l’URSS durant tants anys li va negar, només la hi poden donar els americans. Polònia, Hongria i els països bàltics no volen diluir la seva sobirania a la UE (això ja ho van patir amb l’URSS). Ben al contrari: volen garantir-la combatent l’imperi proper (Rússia) amb l’ajut de l’imperi llunyà (OTAN, EUA).

Espanya, amb unes elits capitalines que divideixen en comptes de reunir (confonen unitat amb submissió), serà, a aquest pas, incapaç de convertir-se en país emergent. Abans de resoldre el plet territorial, s’estima més volar amb una ala enorme i una altra de ben retallada. Mai no podrà volar a l’alçada de les seves possibilitats, que serien moltes més de les que imaginem, sobretot en els camps industrial i energètic. Situada en una zona geopolítica potencialment explosiva (porta d’Àfrica), ha de pidolar suport a Alemanya, sempre amb costos estructurals (els deutes es paguen; el 2008, els van pagar els assalariats, amb una autodevaluació del preu del treball d’un 25%). França sempre procurarà frenar Espanya; Itàlia és competència. La seguretat d’Espanya depèn dels EUA, que tenen d’altres aliats importants a la zona, sobretot el Marroc. Quan ets poc determinant, has d’acceptar sempre el que et donen.

Podríem abandonar l’OTAN? No; encara que volguéssim. Ara bé, hem d’aplaudir-la com el baluard de la democràcia enfront dels models autoritaris que Rússia i Xina exemplifiquen? Els que vam viure el franquisme des de l’oposició a la dictadura no oblidem que Eisenhower (com abans Churchill i les democràcies

Quan ets poc determinant, has d’acceptar sempre el que et donen

vencedores de la Segona Guerra Mundial) va ser decisiu en la perllongació del franquisme. No depèn de nosaltres perdonar això (com vols perdonar una mancança a qui té més poder que tu?). Però el record d’Eisenhower explica, a parer meu, la malvolença d’alguns sectors (no solament polítics) a l’OTAN.

La confitura retòrica favorable a l’OTAN és massa dolça; i massa amarg, el ressentiment contrari. Potser és hora d’entendre i explicar la realitat que ens toca viure sense falsos mites. Formem part de l’espai americà d’influència. Som lliures fins a cert punt. Ser-ne conscients no ens fa més desgraciats, sinó més lúcids.