Espanya i els EUA, amb l’OTAN al fons

Madrid acull des d’avui una cimera de l’OTAN marcada per la invasió russa d’Ucraïna, per la revigorització de l’organització atlàntica i per la recuperació del lideratge global dels Estats Units, després de l’etapa aïllacionista dictada per Donald Trump. La política agressiva de Vladímir Putin, que ha propiciat successius paquets de sancions occidentals, i augments molt abundants del pressupost de defensa en països com Alemanya, s’enfronta ara a altres mesures de l’OTAN. El seu secretari general, Jens Stoltenberg, va avançar dilluns un “gir fonamental” en la política de dissuasió i defensa d’aquest organisme: passar de 40.000 a 300.000 el nombre de soldats d’intervenció ràpida, a punt per respondre a possibles atacs al flanc oriental europeu. Així mateix, va recordar que l’aportació del 2% del PIB per part dels països membres a la caixa de l’OTAN no s’ha de considerar un sostre, sinó un mínim. L’agressió russa és un esperó per muscular la defensa occidental. Aquest clima de rearmament va guanyant terreny entre l’opinió pública, davant els qui prefereixen subratllar els riscos d’aquest tipus de desplegaments militars.

La cimera madrilenya de l’OTAN té en primer lloc, esclar, una dimensió global. Però no s’ha de menysprear la importància que té per a les relacions hispano-nord-americanes. El rei Felip VI, en un gest inusual, va anar a la base de Torrejón de Ardoz per rebre a peu d’escaleta de l’Air Force One el president Joe Biden, que arribava procedent d’Alemanya, on havia participat en la reunió del G-7. I Pedro Sánchez el va rebre a mitja tarda a la Moncloa, on es van entrevistar durant una hora. A continuació van publicar un comunicat conjunt, el primer en vint anys subscrit per tots dos països.

Al president del Govern espanyol se li havia retret reiteradament la relació de baixa intensitat amb la presidència nord-americana, que no el tenia entre els seus contactes prioritaris. Una trobada de passadís ara fa un any en una cimera de l’OTAN a Brussel·les, que no va durar ni un minut, va ser divulgada per la Moncloa amb fanfàrria, però va ser motiu de befa i escarni per part de l’oposició.

Les relacions entre els dos països han ensopegat històricament amb esculls diversos, des de la guerra de Cuba fins als menyspreus de Rodríguez Zapatero als Estats Units. Però la conjuntura és ara ben diferent i així ho van voler expressar ahir les dues parts, assenyalant que la trobada a la Moncloa havia servit per ampliar, reforçar i actualitzar les relacions bilaterals. O coincidint en la defensa de la unitat, com va quedar palès en la trobada de Biden i el Rei al Palau Reial. “Som amics i socis estratègics”, va dir Sánchez. Espanya és “un aliat indispensable”, va replicar Biden. Llagoteries a banda, és evident que tots dos països coincideixen en la defensa de la democràcia i les llibertats i, també, que hi ha un temari compartit sobre defensa, economia, justícia, energia o la gestió dels fluxos migratoris, que generen episodis de difícil digestió, com ara el recent i luctuós de Melilla.

Sobre aquest temari hi ha molt per negociar. Ahir ja es va anunciar un primer fruit de la trobada: els Estats Units esperen destacar dos destructors més a la base naval de Rota, per reforçar la seva posició, i la de l’OTAN, a la Mediterrània. S’espera que Espanya també en reculli els seus fruits. Per exemple, una atenció de Biden als interessos espanyols al Magrib més gran que la del seu antecessor Trump. Perquè les polítiques de l’expresident dels EUA al nord d’Àfrica són l’origen de la fi de l’equilibri teixit durant anys per Espanya en les seves relacions amb Algèria i el Marroc.c

La sintonia exhibida per Biden i Sánchez s’hauria de traduir en suports creuats