Els immigrants ens sostenen
La immigració és un problema i una necessitat per a un Occident que envelleix i contempla l’hivern demogràfic com una fatalitat. Les imatges de desenes de morts sense identificar, sepultats en fosses sense nom a Nador, fugint d’una guerra que es lliura a milers de quilòmetres al Sudan del Sud i al Txad, són inhumanes, intolerables i indignes. El president Sánchez va parlar en un primer moment d’un problema ben resolt per soldats marroquins que van col·laborar amb les forces espanyoles per preservar la frontera de Melilla a cop de pedrades i amb armes de foc. Mal moment va tenir el president.
L’apagada informativa marroquina no és acceptable. Pedro Sánchez ha matisat les seves primeres paraules, però el fet cert és que el gir estratègic en les relacions amb el Marroc no l’ha explicat al Congrés ni a l’opinió pública i no sabem com i per què es va fer un gir radical en les relacions amb Mohamed VI lliurant-li l’autonomia sobre el Sàhara Occidental i creant una crisi amb Algèria, principal subministradora de gas a Espanya.
Els 124.000 ucraïnesos que han arribat al nostre país expulsats per la guerra de Putin han rebut una bona acollida política i social. Volen tornar a la seva terra com més aviat millor, però mentre es trobin aquí són tractats amb solidaritat i afecte correctes.
Europa té problemes amb la immigració. Boris Johnson pretén enviar els que busquen asil o són perseguits per la misèria o la guerra a Ruanda. És una idea tan poca-solta com supremacista que ha estat aturada, de moment, pel Tribunal Europeu de Drets Humans. No hi ha pobles purs ni homes nous. Tots som fruit de llevats diversos, segons Vicens Vives, i una part important de cada país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge. La no-acceptació d’aquesta diversitat humana explica l’èxit dels partits de dreta extrema hostils a la immigració. Els episodis dramàtics de milers d’immigrants o refugiats que han convertit el fons de la Mediterrània en un espai sepulcral no han mogut a la compassió, sinó a un tancament de fronteres carregades de por i de rebuig a l’estranger.
L’extrema dreta ha crescut a Europa i els Estats Units fins al punt que Donald Trump va construir centenars de quilòmetres de mur amb Mèxic, i a Europa, des de la caiguda del mur de Berlín, s’han construït més de mil quilòmetres de fronteres físiques. Continuo pensant que l’espai Schengen, l’euro i l’Estat de benestar són tres de les principals aportacions d’Europa al món.
Si la corba demogràfica europea segueix el mateix ritme, caldrà anar a buscar persones d’altres latituds perquè treballin en allò que nosaltres no volem o no podem fer. S’imaginen, per un moment, que el més d’un milió d’immigrants que van arribar a Catalunya des del 1995 fins al 2005 marxessin tots d’un dia per l’altre? El país s’enfonsaria, el camp es convertiria en erm i els ancians no tindrien qui els cuidés i els passegés amb cadires de rodes pels nostres carrers. S’han integrat socialment i a la llarga ho faran culturalment.
Penso que és urgent un pla estratègic, desideologitzat i transversal per a l’acollida d’immigrants que facin més sostenibles i amables les nostres societats i que puguin pujar a l’ascensor social al cap d’una o dues generacions. I, a més, una política de cooperació més generosa i eficaç en aquells països castigats per la guerra, la misèria, la persecució i l’analfabetisme. I això no és bonisme, sinó més aviat realisme humanista i conciliador. Mentre les desigualtats siguin tan fortes, continuaran venint per trobar nous horitzons vitals.
Europa s’enfonsaria si marxessin de sobte tots els sobrevinguts els últims 25 anys