Barcelona, ‘quo vadis’?

AR. la veiem passar amb orgull pel barri des de fa anys, sempre decidida i vestida com si fos Corpus. Més pintada que un gerani, la mirada buscant les ofertes i la morenor carbonitzada, camina una mica ranca últimament.

Al principi portava el diari sota el braç i caminava a passos petits, ràpids i airosos; amb el temps va canviar el seu talismà per la bossa del pa, va renovar el vestuari i va baixar dels talons. Aquests dies sacseja les receptes de la farmàcia com si fossin un ventall.

Barcelona, d’altra banda, continua en aquesta espècie de boirina que de vegades s’assembla a una tempesta de sorra on els vianants ens creuem amb la mirada expectant. Barcelona, quo vadis? Calenta i suosa, és una ciutat bullida.

Avancem en el nostre tràfec diari com si aquesta degradació no anés amb nosaltres, com si el paisatge espessit resultés temporal,

Els veïns se’n van, però la ciutat es queda, i és una ciutat bullida

passatger i, finalment, no fos més que un miratge incòmode i efímer d’una Barcelona bruta.

Com si un dia ens n’anéssim a dormir i de nit eliminessin, per fi, el decorat rònec per tornar a posar-nos el de fa trenta anys: les glorioses Olimpíades del 92.

En la innocència pròpia de l’urbanita pensem que un dia sonarà el despertador, R. traurà el gessamí al terrat i buscarà Radio Olé al dial i Barcelona tornarà a ser el que era. Sense xancletes de turista, sense cops de clàxon, sense la tortura auditiva de les rodetes de maletes en ramat, gairebé com en el beneït confinament.

Però el desig no és vinculant. Els veïns se’n van, però la ciutat es queda. Mereix ser cuidada. Qualsevol dia d’aquests a R. deixarem de veure-la, els seus passos a la vorera els copiaran els seus nets, però la ciutat continuarà acollint, resignada, cada dia, qui la trepitja.