L’estiu en què em van validar

El verano en que me enamoré (The summer I turned pretty), d’Amazon Prime Video, molt possiblement serà la sèrie que miraran els adolescents amb el mòbil quan estiguin tancats a l’habitació aquest estiu. Fins i tot potser la miraran a la televisió de la sala d’estar, perquè, a diferència de títols populars com Euphoria o Élite, aquesta no té la intenció de ser controvertida, excessiva en el retrat de personatges o les trames o problemàtica. És una sèrie dramàtica romàntica que parla de primers amors, rotllets d’estiu, els sentiments superlatius de l’adolescència o aquell moment en què la resta de la humanitat deixa de veure’t com una nena. La protagonista és la Belly (Lola Tung), que sempre havia passat desapercebuda al poble de costa on estiueja. Quan li treuen els ferros i li creixen els pits (i aquí es menciona perquè a la sèrie s’hi fa èmfasi), deixa de ser invisible. Tothom s’hi fixa. Ni tan sols els millors amics de tota la vida, entre els quals hi ha l’amor platònic, l’acaben de veure com la noia de sempre. El canvi és tan espectacular que, mentre li surten pretendents de sota les pedres, la millor amiga de la mare l’apunta perquè debuti entre les elits locals.

L’escriptora Jenny Han, que havia adaptat les novel·les d’A todos los chicos de los que me enamoré per Netflix, repeteix la jugada adaptant una altra saga de llibres romàntics pròpia. El drama romàntic funcionarà entre el públic teen per la nitidesa de les trames amoroses i el perfil d’aneguet lleig reconvertit en cigne de la Belly, encara que l’obra té seriosos problemes per mostrar espurnes entre la noia i els pretendents. El més interessant, però, és veure com la creadora fa mans i mànigues per anar de moderna mentre critica els elements més conservadors de la trama. Denuncia que les joves es presentin en societat com si fossin bestiar o que tothom validi la protagonista pel seu físic, però la història funciona basant-se en aquests recursos heretats del masclisme. I, compte, una obra té el dret de no impulsar el feminisme, però, com a mínim, no cal intentar donar gat per llebre.

L’empenta creativa de Han, com li passa a Chris Van Dusen a Los Bridgerton, és inútil: estan obsessionats a fer encabir la modernitat en motlles conservadors, amb resultats mediocres i impostats, quan podrien dedicar els esforços a intentar impulsar el romanticisme mainstream i inofensiu del segle XXI, que necessita una bona sacsejada.•