Desvergonyiment

Acabo de llegir el llibre Querido Pier Paolo, escrit per Dacia Maraini, mentre passo uns dies a Roma, al barri de Flaminio. I he volgut acabar la lectura d’aquest llibre al restaurant Le Galline, perquè és un dels llocs, a prop de casa seva, que Maraini encara freqüenta. No sé si encara es deixa veure per Gigetto, on serveixen unes carxofes a la jueva que al seu dia també van celebrar Moravia, Fellini, Bertolucci o Pier Paolo Pasolini. O en un altre dels seus restaurants preferits, La Campana, el més antic del món i on serveixen uns excel·lents taglioni di acciughe i pecorino, és a dir, una pasta amb anxoves i formatge.

Quan acabo de llegir el llibre de Maraini no puc evitar pensar en algunes de les coses que va gosar dir i escriure l’autodestructiu Pasolini. Confesso que, potser pel seu aspecte físic, voluntàriament dur i eternament parapetat darrere unes ulleres de sol, no em va caure mai bé, però sempre vaig admirar la seva valentia, que no és pròpia dels que es defineixen com a intel·lectuals. Pasolini es va atrevir a defensar la policia, davant els fills de la burgesia italiana que s’hi enfrontaven només perquè eren d’una altra classe social. “Els policies són fills de pobres. Preneula amb la magistratura i ja ho veureu”.

Després, en un diari de paper, m’informo sobre la manifestació contra l’OTAN, celebrada diumenge a Madrid i en què van participar alguns diputats mostrant, una altra vegada, aquell desvergonyiment que consisteix a actuar alhora com a membre del Govern o del Parlament i com un simple activista. Aquesta gent nova que va arribar a la política, segons paraules seves, per canviar-ho tot, l’únic que han fet és millorar els que els van precedir. Aquells es van beneficiar de les prebendes que concedeix el poder, però ho dissimulaven. Aquests nous ni tan sols dissimulen. Sembla que viuen en una contradicció permanent, però no dimiteixen pas.

A Ucraïna cada dia moren molts dels seus ciutadans a mans de l’exèrcit rus, però les úniques guerres que revolten l’extrema esquerra espanyola, o simplement esquerra, són les que protagonitzen l’exèrcit dels Estats Units i aquells foscos mercaders que són els que decideixen quan i per què ha d’esclatar una guerra. A més, en aquest país, tenint en compte la major part de mitjans de comunicació, no hi ha extrema esquerra. És a dir, que així com Franco va guanyar la guerra real però va perdre la de la propaganda i Hitler va perdre la guerra real i la de la propaganda, Stalin les va guanyar totes dues. I això explica que, gràcies a molts mitjans de comunicació espanyols, a l’extrema esquerra no se l’esmenti.

Però el més greu és que molts dels seus aparents militants es continuen comportant com els dòcils bens o gossos de presa d’aquell ramat pasturat, entre d’altres, per Stalin, Béria o Blokhín, el botxí que va confessar que, després de la sang vessada en les tortures diàries que ell dirigia, havien de banyar-se literalment en colònia per treure’s de sobre la pudor de mort tor-turat.

Desvergonyiment. Aquesta és la paraula.

El desvergonyiment consisteix a actuar alhora com a membre del Govern i com un simple activista