OTAN: un èxit però res a celebrar
El 2014 Pedro Sánchez afirmava des de la secretaria general del PSOE que a Espanya li sobrava el Ministeri de Defensa perquè el realment necessari i útil era invertir més en polítiques socials. El 2018, nouvingut a la Moncloa, el president del Govern es va muntar una campanya de relacions públiques sobre la solidaritat amb els emigrants autoritzant l’entrada al port de València del vaixell Aquarius que vagava per la Mediterrània amb 630 persones a bord. Si fem memòria no és per retreure al president del Govern la feblesa de les seves conviccions, sinó per demostrar com és de difícil mantenir-les vigents quan la realitat imposa les seves condicions, ja sigui a la tanca de Melilla o al teatre bèl·lic d’operacions russoucraïnès. Si voleu un exemple més llunyà penseu que els Verds alemanys, presents al govern federal, estan cremant carbó per produir energia.
L’OTAN ha estès a Madrid el certificat de naixement de la nova política de blocs. De moment, llenguatge agressiu i militarització del continent europeu, també més despesa en els pressupostos nacionals de defensa i més participació dels estats del continent en la quota alíquota de l’organització atlàntica, com exigia el boig Trump al seu dia. L’enemic pràctic és Rússia i l’enemic sistèmic Xina, diu la nova doctrina. I cal aplicar-s’hi a partir d’ara. En qüestió de mesos els europeus, empesos per Putin, hem donat resposta a l’examen de teoria política que consistia a imaginar la construcció d’un espai de voluntat i poder propis al vell continent, i ens hem fet un lloc entre les àguiles nordamericanes i els dracs asiàtics. Posats davant el mirall, el reflex que se’ns torna és que aquest lloc no existeix. Europa –ja no diguem Espanya– pesa el que pesa al concert internacional. Som el front dels Estats Units. I ja no ens sobra el Ministeri de Defensa. Si no us importa el color dels diners, compreu accions d’empreses armamentístiques dels Estats Units. Estem en guerra i no tothom perd quan passa això.
No ens hauríem d’encegar per aquesta eufòria atlàntica i militarista en què costa reconeixe’ns. Fer el que cal moralment, o el que es pot, no s’ha de preparar forçosament amb la salsa de l’entusiasme. I aquests dies s’adverteix certa confusió, particularment a l’Executiu espanyol, àvid de deixar enrere els resultats a les eleccions autonòmiques amb una cosa que s’assembli a un èxit llampant. El que està passant a Madrid no són bones notícies. Són decisions, la majoria inevitables, que fan del nostre món un lloc pitjor a canvi d’intentar evitar un escenari encara menys encoratjador. No hauríem d’oblidar la premissa que en realitat no hi ha res a celebrar.
La factura de l’escenari bèl·lic ens arriba mes a mes amb la dada d’inflació. Al juny hem sobrepassat els dos dígits (10,2%) i ja ningú no s’atreveix a pronosticar el final de l’escalada de preus. Ucraïna posa els morts i a nosaltres l’empobriment progressiu de la nostra població. No hi ha un gram de sarcasme a la frase anterior. Simplement la constatació d’un fet que tindrà intenses conseqüències al teatre d’operacions de la política domèstica.
A la pèrdua de poder adquisitiu cal anar descomptant també més dificultats dels poders públics per continuar recorrent al portatalonaris, atès que la barra lliure de deute ha dit prou i el
El que passa a Madrid no són bones notícies; són decisions, la majoria inevitables
preu del diner continuarà pujant. Els plans d’Alemanya, segons publicaven ahir els mitjans d’aquest país, són tornar a la disciplina fiscal el 2023. Si el canceller Olaf Scholz emprèn aquest camí, no hi haurà manera de justificar que països com Espanya continuïn instal·lats als fantasiosos llimbs d’un pressupost expansiu.
La cimera de l’OTAN és i serà històrica. Un èxit, sens dubte. La paradoxa és que sent un èxit no tinguem res a celebrar.