Una aliança moral?
Quan Putin va ordenar la invasió d’Ucraïna, al febrer, una de les escenes més surrealistes que vam poder contemplar a Barcelona i Madrid va ser la d’aquelles manifestacions en les quals alguns sectors de l’esquerra exhibien pancartes contràries a l’OTAN i denunciaven els Estats Units. Aquella gesticulació era tan absurda que amb prou feines convidava a polemitzar amb aquells que la portaven a efecte. Queien sense parar les bombes russes sobre la població ucraïnesa i els més purs de la progressia nostàlgica mostraven el seu cinisme benpensant, no menys corrosiu que el d’aquells que avui –des de l’esquerra i la dreta– callen davant la ignomínia de les morts d’immigrants a la frontera de Melilla.
La cimera de l’OTAN a Madrid ha tornat a treure a passejar el fantasma d’aquella esquerra extraviada entre un passat tancat sense autocrítiques i un present que trenca previsions. No serà sobrer recordar que el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’Aliança Atlàntica va ser la batalla més agra per a totes les esquerres que havien superat la transició democràtica. Podem ha mantingut la flama dels que van perdre aquella consulta convocada per Felipe González, com un tribut a la lògica discursiva d’una guerra freda que –caramboles de la història– va donar oxigen a la dictadura de Franco.
A Catalunya –on va guanyar el no a l’OTAN igual com a Euskadi, Navarra i les Canàries–, estan ben arrelats vells prejudicis segons els quals els nord-americans sempre tenen la culpa de la nostra sort, tant si aposten –com ara– per ampliar el potencial de l’OTAN com si es desentenen d’Europa, com va fer l’administració Trump. Que un partit com
ERC –que pretén consolidar-se com una opció capaç d’actuar des de la centralitat– emeti un discurs sobre l’OTAN similar al dels podemites és incongruent.
El novembre del 2019 Macron va afirmar que l’OTAN estava “en mort cerebral”. Els fracassos contra el terrorisme gihadista –especialment a l’Afganistan– van contribuir al seu declivi. L’aposta de Putin per una guerra clàssica ha donat energia, cohesió i sentit a una estructura que no estava pensada per al nou desordre global. Però el debat de fons és inajornable: es repeteix que l’horitzó desitjable és l’autonomia estratègica europea, que el Vell Continent no sigui dependent dels vaivens de l’Oncle Sam. Qui ho pot negar? Però això implicaria més consensos i invertir molt més en Defensa per part de tots els estats europeus. Estem disposats a acceptar-ho?
Els habitants del centre i de l’est d’Europa van entendre millor que nosaltres de què va l’OTAN. Així ho va resumir en 1998 Václav Havel, el president txec: “Per a mi, l’OTAN no és un simple tracte de compravenda o una relació mercantil, sinó una expressió d’esperit. L’esperit de l’amor per la llibertat, l’esperit de la solidaritat, l’esperit del desig de protegir conjuntament la nostra riquesa cultural, l’esperit d’una aliança que no és oportunista sinó marcadament moral”. Són paraules sàvies, que sonen bé i que haurien d’inspirar la cimera de Madrid.
Però aquest ideal, així com els valors democràtics que s’invoquen a l’hora d’ajudar els ucraïnesos, sembla desdibuixar-se quan es toleren determinades polítiques de Turquia, el vistiplau de la qual ha estat essencial per a la futura incorporació de Suècia i Finlàndia a l’OTAN. Quin és el preu que hem pagat per aquest exercici de realpolitik? És esperar massa que l’aliança moral que somiava Havel sigui la nova realitat d’una maquinària militar nascuda de les grans pors del segle XX?c
L’ideal de l’OTAN sembla desdibuixar-se quan es toleren determinades polítiques de Turquia