Alguns homes justos
Naveguem entre contradiccions i els absoluts són paranys de la raó. Bé que ho sap, el refranyer, en què tant en trobes un per afirmar una cosa com un altre per rebatrela. Hi ha un proverbi que diu que els arbres no deixen veure el bosc, referit a aquells moments en què l’obsessió pels detalls oculta el conjunt. Així i tot, no és menys cert que quan mirem amb la lupa alguna cosa
(una vida concreta, per exemple), se’ns revela tot un bosc, les claus de la seva època i fins i tot del que va venir després. I no cal que sigui la d’algú cèlebre, perquè la política travessa tots els cossos, com observem a Retorn a Reims, tant en l’assaig de Didier Eribon (Libros del Zorzal) com en la lliure adaptació cinematogràfica, que és una dissecció de la classe obrera a partir de la vida dels pares. Em vaig reafirmar en aquesta impressió quan vaig acceptar un encàrrec editorial per novel·lar les biografies de dues dones d’èpoques diferents, una russa i l’altra francesa. Sófia Kovalévskaia va ser la primera dona matemàtica que va obtenir, en la segona meitat del segle XIX, una càtedra universitària. En indagar els detalls de la seva vida, i no en abstracte, vaig reviure els sacrificis descomunals que una jove havia d’afrontar aleshores per accedir als estudis superiors, com casar-se per conveniència amb algun jove progressista que li permetés viatjar a alguna de les poquíssimes universitats a l’estranger on s’acceptessin estudiants o oients femenines. Sí, per sort hi havia (i hi ha) homes feministes, com el que després, a Estocolm, li va oferir la càtedra a Kovalévskaia.
L’altra, Olympe de Gouges, em va traslladar a la França de la Revolució. El que més em va sorprendre d’aquest vers lliure que va defensar els drets dels fills bastards, els esclaus i les dones va ser adonar-me que, quan em van parlar de la fita que va suposar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, em van ocultar que el títol al·ludia de manera literal a l’home, i que la dona continuava sent aleshores una ciutadana de segona que, un segle després, encara apareixia definida, al gran diccionari de Pierre
Larousse, com a “femella de l’home, ésser humà organitzat per concebre i portar fills al món”. Les definicions han canviat, però la concepció de la dona com un artefacte reproductiu continua present en no poques ments i en certes lleis. Persisteix la idea que el fi últim de la dona ha de ser el de mare abnegada i cuidadora. Per això De Gouges va fer una versió pròpia de la Declaració per incloure-hi explícitament les dones, amb l’apòstrofe: “Home, ets capaç de ser just? Qui t’ho pregunta és una dona”.
Aspiren els homes a ser justos? Fa poc vaig acompanyar Ivan Jablonka a l’Institut Francès de Barcelona en la presentació del seu últim llibre traduït al català i a l’espanyol. Aquest autor de París fa precisament això: llegir la història a partir de vides concretes. Ho va fer amb els avis exterminats a Auschwitz i després a Laëtitia o la fi dels homes (Anagrama) amb el feminicidi, en què va reconstruir la biografia d’una jove de divuit anys violada i assassinada a la França de la dècada passada. Aquests últims dies vaig tornar a Jablonka, en concret al seu assaig Hombres justos ,i ho vaig fer tant per la guerra a Ucraïna com per la decisió del Suprem nord-americà. És possible que es vegi avui les dones com es feia als diccionaris del segle XIX? Hi ha una masculinitat nociva, aquesta que uneix amb una línia subtil els líders autoritaris, “homes forts” defensors de “valors tradicionals”, amb la persistència de la guerra i el militarisme, i la discriminació sistemàtica de les dones, així com de les minories sexuals. Més de dos segles després, en vista de les iniquitats i la violència, fins i tot cal preguntar-se si els homes són capaços de ser justos, com reflexiona Jablonka en al·lusió a De Gouges. La desprotecció de l’avortament als Estats Units emparant-se en el fet que la Constitució –escrita al seu moment per homes blancs, com han assenyalat els jutges contraris a la decisió– no l’especifica com a dret és una prova de la ignorància de la història de dominació masculina que qüestiona qualsevol avenç. “Perquè van conquistar la llibertat i la igualtat, les dones encarnen la norma d’una societat democràtica: correspon als homes adaptar-se a aquest Estat de dret i de fet”, conclou l’historiador francès.
Amb el pas dels segles, la concepció de la dona com un artefacte reproductiu continua present