La tragèdia de la passió

La compassió és capritxosa, però també predictible. M’obligo a veure First dates perquè les meves amigues llestes diuen que és un material sociològic de primera, “sense filtres”, i veig un senyor que li diu a una senyora a tall de resum: “Bé, m’agrada la teva cara. Pel que fa al teu cos... bé, tant de bo tinguessis més mamelles i més cul”. Ella somriu i li respon: “Doncs jo et preferiria amb dents”. I lluny de sentir-se avergonyit, aquell home que en una primera cita s’havia oblidat la dentadura postissa a casa –tal era l’escàs interès que tenia o l’enorme supèrbia– insisteix a tornar a quedar per fer una paella, i qui sap què. La seva temptativa de partenaire mostra desitjos de sortir corrents, i, sens dubte, deu pensar que portar dents hauria de ser obligatori per a qualsevol concursant. Una altra dona li diu a un home amb menys formació intel·lectual que ella: “M’has caigut molt bé, però ets massa baix”. I penso en les raons que podria argumentar sense necessitat d’humiliar-lo (així es perpetuen els complexos limitadors). N’hi hauria prou amb argüir un: “No saps qui és Rilke, i això per mi és inacceptable”, o simplement: “No encaixem”.

Una parella pertany al gènere de l’orfebreria: necessita materials atractius i resistents i sobretot un encaix fi. Exigeix virtuosisme, el dels qui aconsegueixen trobar un forat –natural, orgànic– per colar-se en l’altre. S’arriba a la vida d’algú mitjançant la passió, però el repte és traçar un itinerari comú, fondejar aigües que no s’haurien imaginat mai. Per bé que només si s’aconsegueix teixir fermament l’entredós –la tira brodada, o de punta, que es cus a una tela per les dues vores– evitant okupar l’espai de l’altre, una parella podrà evitar esfilagarsar-se.

Les de First dates diuen buscar “una cosa seriosa”. El compromís és serietat, mentre que la passió és alegria. “I tragèdia”, m’apunta Magüi Mira, que acaba d’estrenar al Teatro Español de Madrid una magnífica peça, Los nocturnos, d’Irma Correa, sobre els amors de Chopin i George Sand. En escena, Marta Etura obre les cames i invoca la mel, al costat d’un Chopin interpretat per Jorge Bedoya que exalta Eros malgrat que sempre s’estava morint. “Ens sentiran fins a l’altre costat de l’oceà”, exclamen els amants desitjant que el sexe sigui l’epicentre de la seva estabilitat. Què és un “Nocturn” sinó l’expressió musical d’un orgasme? Lamentablement van acabar estavellant-se en la foscor de l’amor. Del seu ardor, tan literari, tan tremend, ens n’hem alimentat durant anys, però n’hem après poc.