La revetlla de Sant Joan de Sagarra
Un Joan de Sagarra de revetlla, és a dir, petardista, s’ho va passar de valent ahir a la tarda a la llibreria Obaga del carrer Girona, on els seus veïns del passeig de Sant Joan li van fer un homenatge ajornat durant deu anys per culpa del Barça.
Els focs d’artifici, les noies en minifaldilla, el cava i les patates fregides van convertir la llibreria en una plaça major. Sagarra es va presentar amb la seva camisa taurina i l’energia d’un jove al principi de l’estiu. El periodista tenia ganes de gresca, de dir el que ja no escriu i d’explicar el que sempre ha escrit. El recital va ser memorable.
Va començar amb una reflexió de l’últim llibre de Gregorio Morán, que fa referència al tracte que reben els artistes a Catalunya, on són desdenyats mentre viuen i respectats quan moren.
Va continuar amb unes pintades poètiques i molt agressives que uns veïns independentistes i antisistema li van dedicar durant els dies tristos i violents del procés.
Després va parlar del seu estimat amic Javier Tomeo, escriptor i veí de Sant Joan, per a qui va demanar una placa d’homenatge que s’hauria d’haver col·locat al seu portal fa molts anys. Tomeo, l’únic dramaturg espanyol que ha tingut tres obres a la cartellera a París alhora, encara no gaudeix del respecte que, segons Morán, recau en els artistes morts.
Sagarra és un sentimental que enyora les velles aromes del barri de Sant Joan de Dalt, on ha viscut des de fa més de 30 anys. El temps ha derrotat les persones i els comerços d’abans. Les reformes urbanes s’han carregat les terrasses que hi havia al centre del passeig. Els plàtans creixen salvatges, sense que ningú no els podi. Avui són tan espessos que Sagarra ja no pot veure la noia preciosa que viu al davant.
És lamentable, va dir sense dirho. Lamentable és una de les seves paraules talismà i venint d’ell significa molt més que un malmès qualsevol. El seu lamentable és entranyable, una destrossa tan familiar que és millor deixar-la com està.
Lamentable, en definitiva, és el millor que hi ha, perquè no queda cap alternativa i ja no podríem viure de cap altra manera.
Sant Joan de Dalt és la pàtria mediterrània, sofisticada, llaminera i canalla de Sagarra.
El cronista Antoni González, que ahir s’hi va asseure al costat, va recordar que hi van viure el torero Màrius Cabré, l’escriptor Juan Marsé i l’economista Fabià Estapé.
González intentava enllustrar el barri que Sagarra torejava. Els poetes salvatges que el van denigrar, per exemple, no podien ser de per allà, perquè a Sant Joan de Dalt els canalles són d’una altra mena, més com Joan Laporta, el president del Barça, líder als seixanta d’una temible colla juvenil.
Sagarra va arribar al barri una mica més tard. La vida s’havia pacificat. Les nits eren més tranquil·les. Verdaguer i Clavé parlaven sense problemes des de les seves respectives estàtues. Verdaguer
Els veïns del passeig de Sant Joan celebren el periodista que viu entre ells
era i continua sent un corb a la cruïlla amb Diagonal, i Clavé, un ratpenat a prop de Travessera. Sagarra els sorprenia de matinada mentre s’explicaven xafarderies de barri i es ficaven amb la Caputxeta, la nena de la font que tant seduïa Sagarra.
El Barça no va jugar ahir. Si ho hagués fet, possiblement l’homenatge s’hauria ajornat, com fa deu anys, però vam tenir sort i la revetlla va acabar amb una traca inesperada.
Sagarra, dempeus, envoltat dels seus veïns, com si fos un torero victorejat a l’arena, va fer un glop de la seva petaca de Jameson i es va posar a signar exemplars de les seves rumbes. Per a algú que no dedica els seus llibres mai, va ser una debilitat lamentable i molt apreciada, i que segurament no es repetirà.c