Barcelona és dansa
La ciutat i directius de ballet de tot Europa viuen una gran estrena del Grec
Va ser com destapar un escumós després de dos anys passant set: una explosió de vida. Barcelona assistia ahir a la nit a una excepcional inauguració del Grec. Molt poques vegades el festival ha arrencat amb dansa, i el Nederlands Dans Theater (NDT) arribava amb un programa que era tota una declaració d’intencions: a totes, endavant; injecció d’optimisme, de caos i ordre, d’inquietud i aparent pau... Barcelona era viva.
I la ciutat compartia la vitalitat amb responsables de les cases de dansa de tot Europa: del Sadler’s Wells i The Place a la Dancehouse Lyon, l’Areal, l’ICK d’Amsterdam, la Tanzhaus NRW, el Centro per la Scena Contemporanea, la Tanzhaus Zürich, el Dance East, el Dance Limerick, la Dans Brabant... La celebració de l’Assemblea General de la European Dancehouse Network, a què pertany el Mercat de les Flors, coincidia feliçment amb el festival. I ahir a la nit tots ells van poder veure, a Montjuïc, el millor aparador de l’estiu musical barceloní.
En un Grec dedicat a Europa, la idea de Cesc Casadesús, el seu director, va ser portar la millor dansa del continent però amb coreògrafs que procedeixen de fora i aporten a la cultura europea, com el nord-americà William Forsythe, el tòtem de la dansa desconstructiva que ha viscut sempre Frankfurt i que va presentar aquesta provocadora i sempre inesperada i xocant One Flat Thing, reproduced (2000), amb música de Thom Willems. O la intensa israeliana Sharon Eyal, que a Bedroom Folk (2015) sembla que ens convidava a veure la vida privada dels veïns. Una figura local, la valenciana Marina Mascarell, establerta als Països Baixos i ara coreògrafa de l’NDT, va obrir la nit amb una proposta dolça que va deixar el Valse triste de Sibelius suspès en l’atmosfera.
A cap dels convidats a la inauguració se li escapava com és d’excepcional que l’NDT I surti de gira. I aquesta és una de les seves primeres excursions després de la pandèmia. De fet, la seva presència al Grec es deu a la pluja que va caure sobre aquest mateix escenari un dia d’estiu del 2019 i que va arruïnar l’actuació del Ballet BC de Vancouver, que llavors dirigia Emily Molnar. Llavors la coreògrafa canadenca es va comprometre a tornar al festival barceloní. Però de seguida va assumir la direcció de l’NDT, on durant la pandèmia s’ha dedicat a renovar la companyia i a fer encàrrecs a coreògrafs joves per recuperar el seu esperit primigeni, cosa que suposa buscar un equilibri entre el repertori més conegut i els mons nous. La visita que devia a Barcelona ha suposat, doncs, mobilitzar la companyia neerlandesa que tan de prop ha seguit el públic barceloní des que als anys vuitanta Nacho Duato era una de les seves figures. Una prova d’això és que les
El Nederlands Dans Theater infon vida, optimisme, caos, ordre i inquietud a l’escenari de Montjuïc
4.000 entrades per a les dues funcions inaugurals es van exhaurir en quatre dies.
L’arribada al Grec va ser un festival de cares conegudes. S’hi havia citat tot el món teatral, cada cop més afí a la dansa. Els actors han descobert que sense el cos no són res, i senten curiositat per la coreografia... La representació política i institucional es va correspondre amb la importància de l’esdeveniment. No hi van faltar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ni la consellera Natàlia Garriga, el tinent d’alcalde Jordi Martí o la presidenta del Parlament, Laura Borràs.
La nit va ser clara fins a l’hora de tancar el teatre, que per celebrar el final de la pandèmia el Grec allargarà a les dues de la matinada, cosa molt recomanable quan la dansa ha disparat l’adrenalina. La setmana que ve la cita imperdible és amb Lali Ayguadé al Mercat, i d’aquí quinze dies, amb La Veronal al TNC.●