“La festa, el ball i el cos uneixen flamenc i electrònica”
Rocío Márquez i Bronquio Músics, avui actuen a l’obertura del Vida Festival
Avui comença una nova edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú, ja en plena normalitat –més que la de l’any passat, quan va ser una de les cites massives amb controls previs d’antígens–, i al profús cartell de la primera jornada destaca l’actuació de la cantant/cantaora Rocío Márquez amb Bronquio, nom artístic de Santiago Gonzalo. Amb qui és considerat un dels productors més destacats de l’escena electrònica i urbana nacional, malgrat que procedeix del punk, Márquez presenta (01.50 h) el flamant àlbum Tercer cielo, firmat a mitges amb Bronquio i en què el seu cant es fusiona amb la música electrònica en un magistral retorn al folklore. L’experiència es repetirà el 16 de juliol al Festival Grec.
El disc es titula Tercer cielo. Quins són els dos anteriors? Bronquio: És una expressió una mica polisèmica. El primer cel és quan comencem a dedicar-nos al que ens agrada, el segon és quan l’artista nega regles per arribar a altres llocs que desconeix i el tercer és quan ja t’és una mica igual i només et queda el joc i la diversió.
Rocío Márquez: Hi he arribat després de passar per un moment de crisi artística. Ho he sentit diverses vegades, però ara, just abans d’aquest disc, vaig viure un moment dur en què fins i tot vaig perdre la motivació. Vaig sentir que havia perdut el punch en el terreny musical, i el terreny musical ocupa un lloc bastant central en la meva vida. I just en aquell moment va ser quan va venir la idea d’ajuntar-nos. Va ser quan vam decidir fer el remix. [L’artista de Huelva es refereix a la proposta que va llançar la seva discogràfica, Universal, a Bronquio perquè fes un remix d’Empezaron los cuarenta, un dels temes del seu anterior àlbum Visto en El Jueves. Després van coincidir el 2019 en un homenatge al disc La leyenda del tiempo , i va ser allà on van néixer les ganes de treballar plegats.]
Abans del remix, què en sabien l’un de l’altre?
B: La coneixia sobretot per l’àlbum El niño, que va fer fa uns anys i que per mi és un dels referents del flamenc modern. Perquè està molt bé parlar d’Omega i de La leyenda del tiempo, però ja han passat moltíssims anys. RM: Vam coincidir en una presentació el 2017; ell punxava. Després el vaig anar seguint i em va agradar molt com produïa, com la feina que va fer amb Kiko Veneno a Sombrero roto.
Aquest acostament de flamenc i electrònica era una cosa que ja tenia al cap?
RM: No va ser una recerca gaire conscient. Me n’he adonat després, quan vam començar a buscar, quan ell va començar a venir a casa. En aquella època estava obsessionada amb Diamanda Galás, i la pandèmia em va permetre una cosa que abans no havia tingut: com que no hi havia actuacions, vivia al camp i no molestava ningú, vaig començar a provar un munt de coses, coses que vocalment t’impressionen molt, com Diamanda mateix, Fátima Miranda o Niño de Elche. I no hi havia cap problema si en algun moment em fregava la veu, perquè podia parar i descansar. Ho provava de veritat, des de la llibertat i amb zero por.
Algun referent d’aquest maridatge de flamenc i electrònica? B: De referència concreta que tingui a veure amb un tipus de maridatge no en sé cap. Niño de Elche m’ha influenciat molt, Los Voluble també, però sobretot per concepte Raúl Cantizano, la veneçolana Arca.
RM: Aquest disc té 20.000 arestes també en les referències; no hi ha una única direcció, sinó que, a mesura que anàvem provant, aquella amplitud també va estar en el procés. I al final veus que flamenc i electrònica es troben en la festa, el ball i el cos.
I hi ha un fil temàtic?
RM: Hi ha un recorregut, una estructura des del principi fins al final com la muda de pell d’una serp. Anar experimentant et va regalant possibilitats, i en aquest cas treballar amb Unamuno, Manolo Caracol, sant Agustí o autors actuals com Antonio Manuel, Macky Chuca, Carmen Camacho o García Montero, un punt molt polièdric que al final és l’eix que vertebra el projecte. B: Aquest disc també té una reivindicació de la llibertat pel que fa a la forma que es pot donar a un palo del folklore del flamenc, perquè la història ens diu que s’ha jugat molt poc amb això. Sembla que a molt poca gent que ha treballat amb els palos del folklore del flamenc se li ha permès fer el viatge que la Rocío i jo hem fet.
Què hi ha en comú en el punk i el flamenc?
B: Moltíssimes coses: cruesa, visceralitat, realitat i, sobretot, humanitat. Com l’ésser humà tornant al seu estat més primitiu per a les coses bones i per a les coses dolentes. El punk és això.c
Referent de fusió
El seu àlbum ‘Tercer cielo’ acosta el folklore del flamenc a l’electrònica
Estrena barcelonina
Tots dos presentaran la seva flamant obra al festival Grec el 16 de juliol