La criatura alliçona
Alcaraz s’encoratja en la segona cita per atropellar Tallon Griekspoor i es creua amb Oscar Otte; Novak Djokovic amb prou feines troba oposició en Kokkinakis
Carlos Alcaraz (19) diu:
–Aquesta vegada vinc a Wimbledon per aprendre’n. No em veig gens com a favorit.
I qui li escolta arqueja una cella, tan sorprès com escèptic, perquè el jove talent de Múrcia, fins i tot teenager, no és aprenent de tennis, sinó més aviat mestre: amb sengles aces despatxa els dos primers sets.
El Wimbledon del Centenari se submergeix en la setmana, i allà on alguns s’absenten (Berrettini i Cilic, tombats per la covid; Ruud, tombat per Humbert; Auger-Aliassime, tombat per Cressy; Muguruza, víctima de si mateixa), es fa gran el teenager Alcaraz, la criatura que diu que ha anat a Londres per aprendre’n i que, contradient-se, imparteix lliçons.
A la pista 2, escenari tan bufó com escairat, enganxada a la Church Road, corre la fresca de la tarda londinenca i corre Tallon Griekspoor (25 anys, 53è del món avui), manipulat per Alcaraz, el mateix que fa dos dies n’havia vist de tots colors davant el gegant Struff i que aquesta vegada ja no deixa que mani l’altre al jardí.
Mana ell.
Amb un ace obre el partit (suma 9 aces al final) i a partir d’aquell instant s’assenta i domina Griekspoor, barbamec a Wimbledon, on només ha guanyat un partit, en la primera ronda aquí, davant l’impredictible Fognini.
Un-dos-tres, cauen els aces del costat d’Alcaraz (ja en suma tres en els seus dos primers jocs, n’acumula cinc en el primer set), i no troba col·locació Griekspoor, l’estratègia del qual sembla errònia. Es tira enrere i intenta allargar els punts, escenari perfecte per a les entremaliadures d’Alcaraz.
Se succeeixen les deixades i les volees d’Alcaraz, que esprem la distància que li regala Griekspoor: el neerlandès no arriba a les tallades del rival.
Alcaraz s’apropia del partit, marca els tempos, decideix quan toca el servei-volea, o el piloteig llarg, o la deixada, desplega un tennis alegre i fresc, i quan es confon –si es confon– es corregeix dient-se: –Convençut, convençut. Baixa definitivament el sol quan el murcià, la revelació de l’any, desconfigura definitivament Griekspoor (6-4, 7-6 (0) i 6-3, en 2h5m) i es planta a la tercera ronda, on l’espera Oscar Otte,
Alcaraz mana, marca els tempos, decideix quan toca el servei volea, o l’intercanvi llarg, o la deixada
alemany d’1,93 m que tot ho confia al servei, exactament igual que Struff, alemany d’1,93 m que tot ho confia al servei i que tres dies enrere li havia complicat la vida a Alcaraz, presumpte aprenent que no ho és tant.
–Encara tinc poques hores en herba, no en tinc prou –insisteix.
Ja pot dir això de les poques hores, però el tennis d’Alcaraz comença a beure dels millors, i entre ells de Novak Djokovic (35), tennista invicte a Londres des del 2017.
Seves són les tres últimes edicions de Wimbledon (2018, 2019 i 2021; sis en total), i seu és el present també al jardí londinenc.
Llançat com es veu a Londres i emmurriat com se sent (Djokovic no podrà anar al US Open: el frena l’obstinació a no vacunarse), el serbi es comporta com una piconadora davant Kokkinakis: potser acomplexat per la magnitud de la Centre Court i el pes del rival, l’aussie transigia en tot just dues hores: 6-1, 6-4 i 6-2.
Djokovic s’enfronta al seu propi país. Li toca Kecmanovic.c