Un Mundial per créixer
Terrassa estrena el seu primer campionat del món femení, amb què les ‘redsticks’ anhelen tornar a les medalles i desbordar l’àmbit familiar d’aquest esport
Trenta anys després d’aquella nit d’or del 7 d’agost del 1992 amb gol d’Eli Maragall a la pròrroga, l’Estadi Olímpic de Terrassa es prepara per acollir a partir de demà un altre esdeveniment històric: el seu primer Mundial d’hoquei. Es corregeix mig segle d’anomalia, que el bressol de l’esport de l’estic a Espanya no hagués organitzat un torneig planetari. Les redsticks, com es coneix l’equip espanyol femení, obriran el programa contra el Canadà (21.30 h), en el que esperen que sigui el primer pas cap a les medalles, i la llavor d’una nova era per a l’hoquei femení.
“El Mundial donarà visibilitat a l’hoquei i a l’esport femení; és una oportunitat molt important per mostrar al públic, a la gent que no sol veure aquest esport d’alt nivell, allò de què són capaces les atletes, la intensitat, el físic, l’habilitat... En directe és espectacular”. Ho té molt clar Adrian Lock, el seleccionador femení des del 2013: aquest Mundial ha de tenir un efecte trampolí per a una disciplina que ha quedat històricament atrapada en els seus reductes d’origen, familiar i geogràfic, bàsicament concentrat en clubs de Catalunya, Euskadi i Madrid.
Malgrat la llarga tradició de l’hoquei al país, amb clubs de més de 80 anys o una Federació centenària, la seva presència al panorama poliesportiu espanyol és molt reduïda: les llicències no arriben a les 15.000, amb uns 140 clubs. Per fer-se una idea de la dimensió, l’omnipresent futbol té gairebé 700.000 fitxes (només de jugadors), el bàsquet, 272.000; l’handbol, 90.000...
I comparat amb altres països, el referent dels Països Baixos, gran dominador de l’hoquei, disposa de 16 vegades més llicències (251.000) amb una població que és només un terç de l’espanyola. Qüestió de cultura esportiva.
I, tot i així, un esport tan petit continua donant rèdits. I més que vol i que pot donar. “Estem vivint una època social els últims 1015 anys, treballant per a la igualtat de gènere en l’esport; aquest Mundial és una cosa que destaca i dona visibilitat a l’hoquei, un esport que vol créixer i atreure més jugadores i jugadors per practicar-lo”, comenta Lock, que ha estat el gran transformador de la selecció espanyola tornant-la al màxim nivell, amb el bronze mundial del 2018 i el bronze europeu del 2019, després d’una sequera de 15 anys sense medalles.
El 2012, la selecció que havia estat or olímpica i dues vegades plata europea va tocar fons no classificant-se per als Jocs de Londres. Van desaparèixer les beques i les jugadores van haver d’arremangar-se, organitzar-se, comprar material, entrenar-se soles...
“Érem al pou, sense recursos per a res. Allò va durar dues temporades. Vam estar dos anys entrenant-nos moltíssim, fins que ens vam classificar per als Jocs de Rio (8a) i allà va començar el repunt”, explica María López (32), del Club de Campo, amb Gigi Oliva, una de les capitanes de l’equip.
Després de molt picar pedra van arribar els fruits, els referits bronzes mundial i europeu, i Espanya va tornar a l’elit: ara és la 8a selecció del rànquing. “Les medalles del passat demostren el que és factible per a elles. Tenim un equip d’alt nivell, capaç de competir contra les millors del món, som en aquella mitja taula que val del 8è al 6è, que està molt bé, però
“El Mundial donarà visibilitat a l’hoquei i a l’esport femení; és una oportunitat per a tothom”, comenta Lock
“L’objectiu, encara que no es digui per no ser malastruc, sempre és medalla, i més a casa”, diu Maialen García
hem evolucionat el joc fet els últims 9 anys fins a Tòquio i tenim el repte d’entrar al top 3 mundial, és factible realment amb l’equip que tenim i la manera de jugar”, comenta Lock aferrant-se a aquest perfil de joc “més atlètic, que permet certes coses”.
Coses com atrevir-se a derrotar una potència com Alemanya per guanyar un bronze mundial, o a pensar a penjar-se un altre metall a casa. “L’objectiu, encara que no es digui per no ser malastruc, sempre és medalla, i més amb els últims anys, que hem treballat molt i molt bé”, comenta Maialen García (32), del Júnior de Sant Cugat, amb llicència per somiar. “Les medalles del 2018 i 2019 va ser com obrir la llauna. A aquest Mundial hi arribem sabent ja jugar una semi mundial, amb experiència acumulada, i que sigui a casa, amb el suport de famílies i amics, amb tota la repercussió, ens dona un plus de motivació. No és pressió; és motivació per fer una cosa per la qual treballem. A més, hi ha una aura al voltant d’aquest estadi que ens dona una il·lusió especial”, diu la donostiarra en un Olímpic al sol abrasador del juny.c