El Rockefeller dels tolls
Hem tingut un disgust sensacional perquè, en l’època dels capgrossos, els propietaris d’uns horts que hi ha a prop de casa van decidir escurar la bassa. A veure: entenc que les basses s’han d’escurar perquè s’omplen de llot. Cada cop hi ha menys aigua i s’ha d’aprofitar. “Els arbres mamen molt” –diu la gent d’aquí–. És una manera de dir que m’encanta: té una cosa de conte de fades o de fantasia surrealista, amb els arbres mamant per les arrels. Els propietaris escuren les basses, desbrossen tot al voltant, i tallen les arbredes per fer algun diner. Però cal que sigui en el moment de la posta dels ocells i de la creixença dels amfibis? Destrempa molt, tot això. Si molts dels que ho coneixen i en viuen pensen així, què faran els qui només veuen els tolls com un lloc per passar a tota llet amb moto o amb bicicleta, i els qui veuen els boscos com una postal per on passejar el gos (i darrerament el gat) i fer-se selfies, o com una pista d’atletisme? Van arrencar una mata de jonc ufanosa que hi havia, on a començaments de primavera hi vèiem una reineta, i van repelar el fons fins que només hi ha quedat ciment. No podien escurar la bassa i tallar els arbres a l’hivern, quan no hi ha cries?
En un torrent, a prop de la bassa, en un lloc on hi ha centenars de capgrossos de gripau comú. Ponen molts ous perquè, vist com va la cosa, arribar a grandet és un miracle. Si no se’t beu un senglar se’t cruspeix una serp de collar. No m’estranya que s’arraïmin, per protegir-se i que tan aviat em veuen arribar fugin tots al mig del toll. M’estic quiet fins que van tornant a la vora. És molt relaxant: una ribera de freixe, els capgrossos que llueixen bituminosos sota dos dits d’aigua, de vegades mouen la cua com si fos una bandereta. De tant en tant s’hi barregen un o dos capgrossos de tòtil, amb aquell caparràs, grisos amb uns puntets que verdegen o marronegen: semblen balenes parasitades d’algues marines. Ja sé que no s’han de moure capgrossos d’una banda a l’altra, perquè s’escampen les plagues, però, en vistes que el toll s’assecava, n’he agafat uns quants i, en diverses tongades, els he anat duent a la bassa, on, d’altra banda, no quedava cap capgròs que es pogués encomanar de res.
Aquests dies ha passat una cosa extraordinària. El toll s’ha anat buidant de capgrossos, no tant per les meves extraccions sinó perquè la canalleta ha anat acomplint el cicle: els han sortit potes, han perdut la cua i, esdevinguts gripaus petits, han començat a sortir del toll, a explorar la sorra humida i un tros d’ombra que hi ha a sota d’una romeguera. Costen de veure, tan remenuts. Una mosqueta és més grossa que un d’aquests gripaus, que són com un esquitx de quitrà. En l’imaginari popular el gripau és la bèstia embutllofada que si la princesa aconsegueix besar sense vomitar es transforma en un príncep. La faula es queda curta. El gripau és un Rockefeller dels tolls que comença des de baix de tot, enfrontat a senglars, serps i escuradors de basses.
Una mosqueta és més grossa que un d’aquests gripaus, que són com un esquitx de quitrà