El poder d’elevar-se davant la ira
Elevar-se vol dir agafar un sentiment abstracte i negatiu i convertir-lo en un pla per implementar
Les emocions no resolen problemes ni corregeixen injustícies, pots sentir-les, però no t’hi deixis portar
Michelle Obama publica el 17 de novembre una sèrie d’històries sobre el canvi, els reptes i el poder, incloent-hi la seva convicció que, quan brillem per als altres, podem fer llum sobre el potencial del món que ens envolta; cosa que ens permet descobrir veritats més transcendentals i camins cap al progrés. Partint de les seves experiències com a mare, filla, cònjuge, amiga i primera dama, revela els hàbits que ha desenvolupat per adaptar-se al canvi i superar obstacles. L’ex primera dama explora qüestions relacionades amb la raça, el gènere i la visibilitat, i anima el lector a vèncer la por i buscar força en la comunitat.
Després que George Floyd morís asfixiat per un agent de policia, que li va aixafar el coll immobilitzant-lo amb el genoll, a la cantonada d’un carrer de Minneapolis el maig del 2020, la gent em va escriure per preguntar-me si elevar-se era realment la resposta correcta. Després que el Capitoli fos assaltat, després que els representants republicans continuessin donant suport a l’acusació falsa i sediciosa que s’havia manipulat el resultat de les eleccions, la gent es preguntava una cosa semblant. Les provocacions no tenen final. Hem vist que més d’un milió de nord-americans han mort en una pandèmia que ha destacat totes les desigualtats de la nostra cultura. Hem vist les tropes russes com massacraven civils a Ucraïna. Els talibans han prohibit que les nenes vagin a l’escola a l’Afganistan. Als Estats Units, els nostres propis líders han criminalitzat l’avortament mentre les comunitats es veuen assolades constantment per la violència de les armes i els delictes d’odi. Els drets de les persones transgènere, els drets dels gais, els drets dels votants, els drets de les dones..., tots estan sent atacats. Cada vegada que té lloc una altra injustícia, una altra brutalitat, un altre incident per culpa d’un mal lideratge, un altre cas de corrupció o una altra violació de drets, rebo cartes i correus electrònics que d’alguna manera plantegen la mateixa pregunta:
Se suposa que encara ens hem d’elevar?
Val, i ara també?
La meva resposta és sí. Continua sent sí. Hem de continuar intentant elevar-nos. Ens hem d’aferrar una vegada i una altra a aquesta idea. Actuar amb integritat és important. Ho serà sempre. És una eina.
Alhora, vull ser clara: elevar-se és una cosa que es fa, no és un simple sentiment. No es tracta de ser complaent i esperar que passi el canvi ni de mantenir-se al marge mentre d’altres lluiten. No es tracta d’acceptar unes condicions opressives ni de deixar que la crueltat i el poder campin al seu aire. La idea d’elevar-se no ens hauria de portar a preguntar-nos si ens hem de sentir obligats a lluitar per més equitat, honradesa i justícia en aquest món, sinó més aviat a plantejar-nos com lluitarem, com intentarem resoldre els problemes amb què topem i com resistirem prou temps perquè els nostres actes donin resultat i no ens cremem pel camí. Alguns consideren que aferrar-nos a aquesta idea és injust i inútil, una simple aplicació de la política de la respectabilitat, per la qual optem per complir les normes en comptes de desafiarles per poder sobreviure. Per què hem d’intentar ser raonables tota l’estona?, es demana la gent.
Entenc que alguns pensin que la raó no deixa espai a la ira. Comprenc que es percebi que elevarse suposa, d’alguna manera, apartar-se del brogit del món perquè no et molesti tot allò que d’una altra manera t’enfadaria i et provocaria.
Però no es tracta d’això. Quan vaig dir per primera vegada aquestes paraules a l’escenari de la Convenció Nacional del 2016 a Filadèlfia, jo no em sentia apartada de la resta del món ni indiferent. De fet, estava bastant alterada. En aquest moment, la bilis que estaven deixant anar els representants republicans era una provocació constant. Després de gairebé vuit anys, estava cansada de veure com tiraven per terra la feina del meu marit i el denigraven com a persona, fins i tot es van atrevir a qüestionar la seva ciutadania. — Tornem a allò de sempre: no considero que tinguis dret al que tens—. I estava furiosa perquè el principal instigador d’aquests atacs fanàtics estava ara fent campanya per ser president.
Però què hi podia fer? Amb el meu patiment i la meva ràbia, res, almenys mentre no aconseguís modelar-los, polir-los. Però havia de fer alguna cosa amb aquell patiment i aquella ràbia, estava a la meva mà decidir cap a on portar-los, quina mena de destinació donar-los. Tot depenia de si seria capaç o no d’elevar-me per sobre d’aquests sentiments tan bàsics per construir una cosa que fos més difícil que d’altres ignoressin, que transmetés un missatge clar, una crida a actuar, i que portés a un resultat pel qual estava disposada a esforçar-me.
Això és el que per a mi vol dir elevar-se: agafar un sentiment abstracte, i normalment negatiu, i esforçar-se per convertir-lo en una espècie de pla que es pugui implementar, per superar aquests sentiments tan bàsics i avançar cap a una solució àmplia.
Això és un procés i no sempre és ràpid. Pot requerir temps i paciència. Està bé asseure’s i reflexionar un temps, sentir la inquietud causada per la injustícia o la por o la pena, o que expressis el teu dolor. Està bé que et concedeixis l’espai que necessites per recuperar-te o guarir. Per mi, elevar-se sol portar a fer una pausa abans de reaccionar. És una forma d’autocontrol, una línia que separa els nostres millors i els nostres pitjors impulsos. Elevar-se consisteix a resistir la temptació de deixar-se portar per la ràbia sense sentit i el menyspreu mordaç; en comptes d’això, cal esbrinar com respondre amb claredat davant qualsevol cosa sense sentit i corrosiva que t’envolti. Això és el que passa quan parteixes d’una reacció i aconsegueixes transformar-la en una resposta.
Aquí hi ha la clau, les emocions no són plans. No resolen problemes ni corregeixen injustícies. Pots sentir-les —les sentiràs, inevitablement—, però ves molt amb compte, no t’hi deixis portar. La ràbia pot ser com un parabrisa brut. El dolor, com un volant trencat. La decepció es limitarà a viatjar, emmurriada i sense ajudar en res, al seient del darrere. Si no fas una cosa constructiva amb les teves emocions, et portaran directament a l’abisme.
I el meu poder sempre ha depès de la meva capacitat per mantenir-me fora d’aquest abisme.
(...)
Vivim en una època en què reaccionar s’ha tornat gairebé massa fàcil, massa còmode. La ira s’estén fàcilment, juntament amb el patiment, la decepció i el pànic. La informació i la desinformació semblen fluir al mateix ritme. Els nostres polzes ens creen problemes i es converteixen en vectors que transmeten fàcilment la nostra fúria. Podem teclejar unes quantes paraules enfadats i llançar-les com coets a l’estratosfera digital, sense saber mai amb precisió on o com o contra qui impactaran aquestes paraules. I sí, la nostra ràbia sovint està justificada, així com la nostra desesperació, però la pregunta que ens hem de fer és què n’estem fent. Podem reconduir-la per fer una cosa que no sigui simple soroll, una cosa que sigui més duradora? Avui dia la complaença sol portar la màscara de la comoditat: podem fer un m’agrada o prémer el botó de reenviar i després aplaudir-nos perquè som actius, o perquè ens considerem activistes, després d’haver fet un esforç de tres segons. Ens hem tornat experts a generar soroll i felicitar-nos-en, però de vegades se’ns oblida fer la feina. Invertint tres segons, potser estàs donant una determinada imatge, però no estàs provocant cap canvi.
Estem reaccionant o estem responent? Val la pena pensarhi. És una pregunta que em faig abans de penjar res a les xarxes socials o de fer qualsevol comentari en públic. Estic sent impulsiva?, només intento sentir-me millor? He vinculat els meus sentiments a una cosa concreta per fer-ne res o simplement m’hi deixo portar? Estic disposada a fer la feina real que comporta provocar un canvi?
Per mi, escriure pot ser una eina increïblement útil quan es tracta d’elevar-se. És un mitjà que em permet navegar per les meves emocions i modelar-les, fins i tot donar-los una forma profitosa. Durant la campanya d’en Barack i al llarg dels anys que vaig ser a la Casa Blanca, vaig tenir la sort de treballar amb uns escriptors de discursos de gran talent que s’asseien amb mi i deixaven que bolqués el meu cervell en el seu; mentre jo exposava els meus sentiments més viscerals, ells prenien notes i m’ajudaven a donar-los sentit i forma.
Dir les coses en veu alta a algú que t’escolta i en qui confies sempre m’ha animat a provar les meves idees a la llum del dia. Em permet desfogar-me, deixar anar la ràbia i airejar les preocupacions, i començar a raonar d’una manera més àmplia. Soc capaç de veure el que és productiu i el que no, de trobar veritats més elevades. He après que rares vegades els meus pensaments inicials són tan valuosos; només són el punt de partida. Després de veure tot això plasmat en unes pàgines, continuo afinant-ho, revisant-ho i repensant-ho per trobar el camí cap a una cosa que tingui un propòsit real. Escriure s’ha convertit en una de les eines més poderoses de la meva vida.c