Li passarà factura la sedició a Sánchez?

El conflicte català ha contribuït a emportar-se o debilitar diversos presidents del govern central els darrers anys. Zapatero va sortir de la Moncloa impel·lit pel tsunami de la crisi financera, però el tripartit català va complicar amb pertinàcia el seu pas pel càrrec.

Rajoy va ser expulsat per una moció de censura amb el cas Gürtel com a espoleta, però que no hauria tirat endavant sense el suport de l’independentisme, la gran crisi constitucional del seu mandat.

Pedro Sánchez sempre ha demostrat una gosadia que el va portar a indultar els líders condemnats amb enquestes aclaparado-rament en contra. Acostumat a caminar sobre el filferro, està segur que eliminar la sedició no li passarà factura.

Només de saber-se la decisió de suprimir el delicte i crear un tipus agreujat de desordres públics amb penes màximes de cinc anys, dos barons socialistes van alçar la veu. El més contundent va ser el manxec Emiliano García-Page. També va protestar l’aragonès

Javier Lambán, una mica més mesurat. Però l’extremeny Guillermo Fernández Vara o l’andalús Juan Espadas es van mantenir dins dels cànons oficials. La maror va ser més gran quan es van anunciar els indults, amb Felipe

González al capdavant dels descontents, tot i que ara la decisió es pren a només sis mesos d’unes eleccions municipals i autonòmiques.

Sánchez creu que el desgast que li podia provocar aquesta qüestió ja està descomptat tenint en compte que el debat ha estat a sobre la taula, amb moments més o menys àlgids, tota la legislatura. Creu que la societat espanyola ho entendrà majoritàriament, com va passar amb els indults, encara que no ho comparteixi del tot o el disgusti. A més, a la Moncloa no esperen efectes immediats gaire visibles. Els seus càlculs –consultes a juristes pel mig– són que

Oriol Junqueras, per exemple, no arribaria a temps de veure commutada la seva inhabilitació per presentar-se a les eleccions catalanes, tot i que l’aplicació dels canvis legals estarà en mans dels jutges del Suprem.

Al PSC l’ajuda a defensar la política de “desinflamació” i l’“agenda del retrobament” promesa per Sánchez. Salvador Illa confia que encara l’impulsi més a les urnes un cop acreditada la voluntat d’apaivagar el conflicte. També a ERC li dona oxigen en la seva estratègia del diàleg amb el Govern central davant Junts, partit que ha quedat descol·locat. Una vegada fora de la Generalitat com defensava Carles Puigdemont, l’estratègia de Junts es basa a fer que el diàleg embarranqui de manera estrepitosa. Pot ser que això passi més endavant, però a Junts se li pot fer llarg esperar a la intempèrie institucional.

La reacció del PP ha estat de manual, tot i que Alberto Núñez

Feijóo ha apel·lat al “deure moral” dels barons socialistes i ha avisat que ell recuperarà la sedició corregida i augmentada com a delicte. Però també ha evitat exabruptes o hipèrboles capcioses que recordessin el seu predecessor. Si de cas, el més innovador ha estat l’escenografia, una “declaració institucional” sense preguntes al costat de les banderes espanyola i europea per solemnitzar la figura del presidenciable. Si Feijóo caigués en la temptació de sobreactuar en aquesta qüestió podria donar ales a Vox, com ja va passar en les èpoques més efervescents del procés.

Sánchez espera que eliminar la sedició no tingui cost electoral. És més, pretén ser el primer president que esgrimeixi en campanya haver apaivagat el furor separatista. No és fàcil en un país on fa anys que el conflicte territorial es llança com a arma electoral. I potser aconsegueix que Catalunya no li passi factura, però ho pot fer un fenomen més prosaic: la inflació.c

El president creu que el possible desgast electoral de la seva decisió ja està descomptat