Pablo Iglesias torna al pont de comandament
El conflicte pel lideratge de l’espai polític emergeix amb la reclamació de Podem perquè Díaz els permeti exercir l’hegemonia
El bramul de l’exlíder de Podem i exvicepresident del Govern central Pablo Iglesias reclamant respecte no només es va deixar sentir durant el tancament de la Universitat de Tardor de Podem sinó que ell mateix es va ocupar que el ressò del seu tro es prolongués tota la setmana. Iglesias va exigir de manera expeditiva –en pantalla, de viva veu, en paràgrafs llargs i tuits curts– a la vicepresidenta Yolanda Díaz que respecti l’hegemonia de Podem sobre la resta. Humpty Dumpty, l’ou antropormorf de Lewis Carroll, informa una Alícia atribolada: “La qüestió és saber qui és el que mana, això és tot”.
La setmana d’Iglesias es va tancar divendres desbordant l’aforament de la sala d’actes de la Universitat de Sevilla a la presentació del seu llibre sobre periodisme i clavegueres. Un miler de persones. “Torna”. El compte de Twitter de Podem Sevilla havia fet expressa la pulsió inconscient de l’executiva. Va pujar un vídeo d’Irene Montero acompanyat d’una sola paraula: “Presidenta”.
Hi ha en aquest exhort de rendició Yolanda Díaz patents motius personals, desavinences i antipaties on abans hi va haver camaraderia o amistat, un atribut endèmic de Podem en què sembla impossible concebre una reconciliació política tàctica com la del president Pedro Sánchez i el que va ser el seu número dos temps enrere, Antonio Hernando, avui a La Moncloa i fa sis anys copatrocinador del vol sense motor del secretari general des de l’última planta de la seu fins al paviment del carrer Ferraz. Però, a més de desafectes, hi ha poderosos motius polítics per a l’esclat. I aquests són els que pesen. Els sentimentals aporten l’adorn del drama, sempre agraït per al públic i la tele.
La primera causa –no l’única– que Podem hagi entrat ara en ebullició és l’angoixa del calendari. Els partits que formen l’espai, Podem, IU i les confluències, s’enfronten a unes eleccions municipals i autonòmiques que per als liles suposen un seriós risc. Als territoris, les relacions entre bases i quadres de Podem i IU, – allà on els liles conserven bases i quadres– són, amb poques excepcions, entre dolentes i horroroses. Formar candidatures d’unitat per conservar les actes de regidors i diputats sembla impossible en molts territoris, i presentar-se separats pot costar molts escons. Mentrestant, i per a desesperació de la direcció de Podem, Díaz continua amb el calendari dels seus actes d’escolta i impulsant la tasca dels grups de treball de Sumar per elaborar el seu projecte de país, perquè el seu regne no és d’aquest món (municipal).
De fons, batega una altra qüestió, també estructural: Sumar s’ofereix com un artefacte electoral per a les eleccions generals, una nau d’abastament per a la societat civil i els partits –“els partits hi han de ser però no han de ser els protagonistes”, ha repetit desenes de vegades– i no com un partit o una coalició de partits. Sumar vol ser un embolcall d’un espai divers i creixentment fraccionat que fa set anys Podem controlava. Això suposa subalternar Podem, com li va passar a IU el 2016. Podem pressiona ara, amb tot el que té –inclosa l’amenaça velada de presentar Irene Montero a la cursa per la presidència del Govern central–, perquè si espera al moment d’elaboració de la candidatura de generals potser les eleccions de maig hagin dibuixat una correlació de forces en la qual aquella hegemonia sigui discutida. Iglesias, molt enfadat, va cometre la indiscreció d’admetre-ho expressament en el tancament de la Universitat de Tardor.
L’espai polític és allà i on Unides Podem no va poder mantenir l’hegemonia el 2019, d’altres en van recollir el testimoni –és el cas de BNG, EH-Bildu, Més Madrid o Compromís— sense que la fractura oberta el 2015 minvés. Tampoc avui no s’ha encongit. El pla d’Iglesias assenyalant Ione Belarra i Yolanda Díaz per liderar el partit i l’espai i Unides Podem en
Els liles estan angoixats per un calendari electoral que els pot desdibuixar l’hegemonia
La vicepresidenta demana política “sense crits, sense politiqueig i de mà estesa”, però no respon a Podem
Les números u i dos del partit, Belarra i Verstrynge, callen mentre Iglesias torna a exercir com a líder
Els sondejos apunten que l’espai pot tornar a les dades del 2016, amb Díaz triplicant les xifres de Podem
El PSOE està preocupat i pressiona Díaz perquè accepti un acord amb Iglesias
el Govern de coalició era que l’avui vicepresidenta encapçalés la candidatura d’Unides Podem per contribuir a recuperar el terreny perdut entre el 2015 i el 2019, mentre Belarra “desmadrilenyitzaba i feminitzava” el partit i aportava la direcció política. Des del primer moment, els passos fets per Díaz revelaven un diagnòstic diferent: per recuperar espai calia tornar a un moment anterior, quan Podem es reivindicava com a “eina política dels ciutadans” i no com a partit convencional. El replegament identitari que va servir per resistir el 2019, impedir la desaparició del partit –llavors ja desballestat als territoris després dels processos caïnites autodestructius– i entrar al Govern central, gràcies al coratjós lideratge d’Iglesias, és un llast per recuperar la simpatia perduda d’un sector de l’electorat, menys polititzat i actiu. Des del primer dia, Díaz es va distanciar de Podem i ho va fer amb patents menyspreus. Els va obliterar d’actes i mencions. IU i els comuns van subscriure el seu diagnòstic. I Podem –liderat per Belarra en qualitat de marmessor i dirigit pel flux de doctrina i estratègia d’Iglesias, director d’un podcast, analista en mitjans digitals i tertulià radiofònic–, sempre ha rebutjat aquesta estratègia, que suposa obviar el sacrifici polític i personal d’Iglesias i Montero, perseguits pel civil i el penal en un assetjament mai vist abans en la política espanyola.
Amb Belarra de baixa i la seva número dos, Lilith Verstrynge, en silenci, la proclamada “feminització” de Podem ha estat substituïda pels dictats dels exfundadors, Iglesias i Juan Carlos Monedero, advertint Díaz: “Ens deu la seva cartera ministerial”. La vicepresidenta, com a resposta, reclama una política “sense crits, sense politiqueig i de mà estesa”.
L’espai electoral, canten les dades que obren als despatxos més ben informats, no només no encongeix sinó que podria tornar a xifres del 2016, a prop dels cinc milions de vots. De presentar-se separats, diuen els números, Sumar té avui el triple de suports que un Podem encapçalat per Irene Montero, però si la guerra esclata, la destrossa pot ser mortal per a l’esquerra. El PSOE està seriosament preocupat i pressiona Díaz perquè accepti negociar amb Iglesias. Càrrecs i llistes. Mentrestant, la crisi també torna cap endins: Podem es debat avui entre girar full a l’etapa Iglesias, tancada en fals, o abraçar l’hiperlideratge del seu fundador, en una mena de kirchnerisme a l’espanyola.
“La qüestió és saber qui és el que mana, això és tot”, diu Humpty Dumpty somrient.c