Madrid ha de millorar la sanitat pública

La sanitat pública no hauria de ser mai un terreny per a la lluita política. Però de vegades ho és. Aquesta setmana La Vanguardia ha publicat titulars referits a la conjuntura sanitària de madrid, com ara aquest: “La crisi de la sanitat desborda Ayuso i els metges li declaren la guerra”. La primera funció dels facultatius no és declarar la guerra a l’administració política. i la primera d’aquesta és garantir la millor atenció pública. Però, per desgràcia, als metges se’ls ha esgotat la paciència, després de les retallades contínues que hi ha hagut a la sanitat pública madrilenya. i l’administració autonòmica sembla disposada a qualsevol cosa menys a reconèixer la seva part de responsabilitat en aquesta crisi.

Què passa a la sanitat madrilenya? Passa que la ja enquistada falta de recursos i personal propicia situacions com la d’anar a un centre d’urgències hospitalàries i comprovar que no hi ha cap metge al centre, atès potser només per una infermera i un zelador. Passa també que madrid és la comunitat autonòmica que gasta menys per habitant en sanitat, amb prou feines uns 1.170 euros l’any, quan la mitjana de la resta d’autonomies se situa en 1.478 euros. Passa que, des de l’arribada de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol el 2018, l’oferta de metges de família en el conjunt del país s’ha incrementat, segons fonts ministerials, un 36%, mentre que a madrid se n’ha registrat una caiguda del 2%.

La resposta de Díaz Ayuso davant aquesta realitat, que li incumbeix directament, és de dos tipus. La primera és atribuir a la falta de metges que hi ha a espanya les penúries de la sanitat madrilenya. La presidenta té raó quan diu que al nostre país hi ha dèficit de metges, a causa de diferents factors estructurals que s’han de combatre amb més afany. Però la segona resposta és d’ordre polític, i la porta a propostes extemporànies: des de tractar les urgències per videoconferència fins a anunciar noves baixades d’impostos malgrat l’anèmia de la sanitat pública, passant per provar de desacreditar els metges queixosos reduint-los a “activistes polítics” o acusar, en un to trumpista, el govern central de “tenir l’oposició a la presó, com a nicaragua”.

La situació dista molt de la normalitat a madrid, on avui es manifestarà el personal sanitari. Hi ha vagues de metges, dimissions i destitucions, i hi ha la sensació estesa que els ciutadans estan mèdicament infraatesos. Possiblement no pot ser de cap altra manera quan el 47% dels metges es veuen obligats a despatxar, i mai més ben dit, uns 60 pacients diaris, a tres minuts per barba.

Acabem per on hem començat. La sanitat hauria de ser un dels capítols més cuidats per l’administració, i cal fer un esforç col·lectiu per aconseguir-ho.c

És veritat que a Espanya falten metges, però Ayuso no pot negar les seves responsabilitats