El millor del pitjor
Su Excelencia és la quarta pel·lícula protagonitzada per Mario Moreno, el popular Cantinflas. És del 1967 i és una de les que van tenir millor fortuna comercial a les sales de tot el món. De fet, a l’estrena a Nova York va coincidir i va batre a la taquilla La comtessa de Hong Kong, de Charles Chaplin. En aquesta pel·lícula, Cantinflas és un diplomàtic molt menor de la República dels Cocos, que treballa –és un dir– a l’ambaixada del seu país a Pepeslàvia. Per atzars de la fortuna i per gràcia d’un guió esbojarrat, no només acabarà sent l’ambaixador, sinó que protagonitzarà un discurs memorable davant el que se suposa que és l’Assemblea General de les Nacions Unides. I de fet el discurs, atropellat i enrevessat al més pur estil Cantinflas, l’entronca amb el Chaplin d’El gran dictador, encara que la seva altura artística sigui molt menor i les comparacions odioses. En tot cas, en un moment del monòleg, un Cantinflas formal i oficial pronuncia la següent perla (assaboriu-la lentament): “Estamos peor, pero estamos mejor, porque antes estábamos bien, pero era mentira. No como ahora, que estamos mal, pero es verdad”.
Impagable i irrebatible! I serveix tant per explicar la situació econòmica actual, en què l’apocalipsi anunciada no acaba d’arribar, com per vestir un possible discurs de Núñez Feijóo en persona, molt en el seu estil hereu de Rajoy i pròxim, de vegades, a l’immortal Cantinflas. Estem pitjor però estem millor és gairebé el lema paradoxal i absurd dels últims governs que hi ha hagut a Espanya. I el comparteixen amb la fidel i caïnita oposició.
Alguna cosa passa, sens dubte, quan tants líders socials i polítics aposten pel com pitjor, millor. I n’hi ha exemples a dojo, des de la marxa de Junts del Govern fins als intents del PP per denigrar qualsevol dada econòmica positiva que surti d’aquella Espanya que tant estimen i tan poc aprecien.
El millor del pitjor, en aquest sentit, és l’obvietat que a partir d’una situació catastròfica només es pot millorar. O seguir vius i governant, que ja és el millor del pitjor.
Però alguna cosa ben rara ens passa, perquè aquell fragment tan de Cantinflas gairebé sembla un resum just de per on anem. Curiós, tant de pessimisme pitjorista en un moment que en realitat és d’esperança. Vençuda la pandèmia i amb l’economia no tan malmesa com es podia esperar, poques coses ens haurien de fer creure que estem pitjor que malament. Però ni així... El que dèiem, alguna cosa ben rara ens passa quan, governant prou bé, aquest president no acaba d’agradar. I això malgrat els inqüestionables reconeixements internacionals.
Doncs bé, queden mesos per a les municipals i més d’un any per a les generals, així que hi ha partit, com diu el tòpic, però no tinc clar si hi ha ànims per acceptar que el millor del pitjor és que el pitjor no acaba d’arribar i el millor, també amb el tòpic, encara ha d’arribar.
El fatalisme com a símptoma hispà, potser. O la desencisada certesa que només s’està millor o pitjor per comparació, així que tot és relatiu. Però la tempesta creix encara que hi hagi molt poc vímet per fer aquest cistell. I dia rere dia se’ns insisteix en la inflació, es dubta de les dades d’ocupació o es repeteix la cançó carregosa de govern d’independentistes i filoetarres. Deu ser per això que, permeteu-me jugar a ser Cantinflas, em sembla que el millor del pitjor és que el pitjor que no arriba fa millor el que ha arribat. O sigui, que val més que no anem a pitjor, encara que estiguem ben malament.c
Alguna cosa ben rara ens passa quan, governant bé, Sánchez no acaba d’agradar