“No hi ha cap altra opció: hem d’adaptar l’agricultura al clima”
Álvaro Lario President del Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola
Álvaro Lario (Madrid, 1977) actualment és el primer espanyol que presideix el Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola (FIDA), una agència especialitzada de les Nacions Unides, amb seu a Roma, dedicada a mobilitzar recursos i invertir en la població rural de les zones més pobres del planeta per empoderar-la. El FIDA ajuda els petits productors a adaptar-se al desafiament climàtic i fer front als efectes de l’emergència climàtica en els cultius. Aquests dies Lario ha portat la veu dels petits agricultors del planeta a la COP27 a Egipte per recaptar fons per als projectes del FIDA, amb presència a 94 països, i que des del 1978 ha destinat més de 23.000 milions de dòlars en donacions i préstecs a baix interès als petits agricultors del planeta.
En un moment d’inflació desorbitada, crisi energètica i guerra a Ucraïna, hi ha el risc de deixar la lluita contra l’emergència climàtica en un segon pla?
El que estem veient és que la inflació generalitzada dels preus de l’energia i els fertilitzants perjudica sobretot els petits agricultors i les persones més pobres dins de les zones rurals. Això fa que al final molts d’ells hagin de vendre terra o part del que produeixen per poder menjar; així que sí, actualment la situació és complicada.
Quin paper té l’emergència climàtica en l’empobriment dels petits agricultors?
Els afecta en tot, i de forma molt variada. Ho estic veient al reunir-me amb molts dels caps d’estat. Níger té una població de 23 milions que es triplicarà el 2050 i gairebé tots tenen menys de 15 anys, viuen en zones agrícoles, zones rurals, on o els dones oportunitats o l’alternativa és emigrar de forma forçada... o unir-se a grups extremistes. Al Tadjikistan, un 93% de la geografia són muntanyes, i moltes de les seves glaceres s’estan fonent. El tipus de dificultats que té cada país per adaptar-se al clima és diferent. Quan parlem d’adaptació al clima, parlem d’adoptar llavors de cultius resistents a la sequera, de posar en marxa sistemes de reg eficients, de construir sistemes d’alerta primerenca per als esdeveniments climàtics, de millorar la gestió dels sòls, de revitalitzarlos o frenar-ne la degradació, de la gestió d’aigües, d’infraestructures que siguin resistents a molts d’aquests fenòmens extrems, d’emmagatzematge després de la collita, de carreteres que puguin resistir períodes d’inundació. Són coses visibles, clares, i si no tenen això qualssevol dels esdeveniments meteorològics extrems que venen els retornaran de nou a la pobresa. Ho hem vist al Pakistan, a Nigèria, a Somàlia, país rere país. El repte és majúscul perquè veiem que la seguretat alimentària està molt clarament relacionada amb la resta de sectors, amb l’energètic, amb el d’infraestructures, amb el de transport, i jo diria que, en molts casos, amb el sector d’educació. Per exemple, quan treballem amb dones en zones rurals, les que tenen accés a la terra inverteixen els beneficis en els seus fills, a enviar-los a l’escola.
Parlem molt de l’objectiu dels 1,5ºC, però ja ens estem trobant davant d’urgències com inundacions i sequeres extremes. És possible adaptar-se a curt termini a aquests fenòmens?
En els nostres programes ho hem demostrat, el gran repte és que valen molts diners. Parlem de quantitats de centenars de milers de milions de dòlars. Nosaltres sabem com fer-ho i ho estem implementant al terreny. La conversa ja no és mitigació o adaptació, no és un dilema. No li puc dir a un cap d’Estat que instaurarem programes d’aquí a deu anys quan està veient com les seves poblacions són cada vegada més pobres a causa dels esdeveniments meteorològics. Hem de respondre ja. No hi ha cap altra opció.
Quina implicació té el món privat?
Sobretot la tenen les grans corporacions i les grans entitats financeres. Nosaltres per exemple liderem una coalició de 70 bancs públics regionals d’agricultura que estan dedicant-se a donar préstecs perquè petits productors que puguin créixer. Però s’han de crear les condicions i mecanismes de finançament per atreure el món privat. Si ho fem, és possible.
Si no es fa i deixem enrere el món rural, quines seran les conseqüències sobre la nostra alimentació?
Massives. A causa del canvi climàtic estem veient que les conseqüències són més conflictes, més emigració i, probablement, més pobresa. És cert que als països desenvolupats tenim la capacitat d’atendre bona part d’aquestes poblacions desfavorides, però als països de renda baixa les conseqüències són fam, pobresa, migració forçada o unir-se a grups extremistes. És una realitat.
Amb la guerra a Ucraïna hem vist molt gràficament el problema de la dependència de les importacions alimentàries.
És un toc d’atenció al nord global perquè el mateix passa a la Banya d’Àfrica, a l’Amèrica Llatina, al Pakistan. Abans de les inundacions, el Pakistan era el quart productor d’arròs del món i era un exportador net de blat. L’any que ve haurà de ser importador perquè han perdut tot el blat. Això tindrà un gran impacte
El món rural “Si no actuem, qualsevol fenome meteorològic els condemnarà a la pobresa”
La inflació “Molts agricultors han de vendre terra o part del que produeixen per poder menjar”
en tots els països del voltant. Hem vist que alguns d’aquests països han establert restriccions quant a les exportacions del gra i això té implicacions en els altres. No és que només un país tingui un impacte, sinó tots els països del voltant i les cadenes de subministraments. Ho veiem a l’Orient Mitjà amb Ucraïna, però també en la connexió amb qualsevol esdeveniment climàtic extrem, siguin inundacions o sequeres.c