Memòria i futur
La nit del 9 al 10 de novembre de 1938 és coneguda com la nit dels vidres trencats (Kristallnacht). Aquell dia, un progrom de l’Alemanya nazi contra els jueus va dur a la mort més de 90 persones. A Alemanya i a Àustria es van incendiar i destruir centenars de sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir milers de petits negocis i es van detenir més de trenta mil jueus. Hi ha moments de la història, com la Kristallnacht, que són decisius. No s’hauria d’haver arribat mai a una nit com aquella, que va ser fruit dels discursos d’odi, de la propagació de les lleis racials, de la propaganda incendiària, de notícies falses i de la indiferència generalitzada. Aquella nit constitueix un moment crucial de la història del segle XX. Va donar pas a la primera gran deportació de jueus, durant la Segona Guerra Mundial, i després a l’Holocaust.
Amb el lema “No hi ha futur sense memòria”, la Comunitat de Sant Egidi ha recordat a Barcelona i arreu d’Europa l’inici de la deportació dels jueus amb marxes i manifestacions. Memòria i futur van plegats. Memòria i futur són decisius en un moment en què vivim esclafats per un presentisme sense memòria i sense visió, sense història i sense projecte de futur. Hannah Arendt deia que “memòria i profunditat són el mateix, o més ben dit, l’home només pot assolir la profunditat a través de la memòria”. La profunditat és un recurs que lliurement podem conquistar davant els simplificadors prepotents del nostre temps. Vivim un temps complex i inquietant que no es pot explicar amb simplificacions. La proliferació de conflictes en molts llocs del món, la guerra que torna a dessagnar Europa i el retorn dels discursos d’odi ens poden fer pensar que la humanitat és incapaç d’aprendre dels seus errors. No podem perdre la memòria: ens ha de d’acompanyar sempre i ha d’evitar que repetim errors tràgics.
Hi ha un exercici de memòria que fem junts recordant, entenent, estudiant, sabent què passa. Si no ho fem així ens oblidem ràpidament de les lliçons de la història. Per construir un futur en pau hem de deixar enrere els greuges que hem patit i les raons que tenim, hem de curar-nos de la superficialitat, de la polarització i dels esquemes ideològics.
Cada moment de la història és diferent però el clima bel·licós i els discursos d’exclusió contra els refugiats, els pobres o les persones d’altres països, cultures o religions que estan sovintejant són preocupants. Els prejudicis envers les minories i la divisió de la societat són l’avantsala de mals pitjors. Jaime Vandor, que va viure la seva infància a Bucarest al caire de l’Holocaust, afirmava que “l’home es més propens a la passió que a la reflexió i els pobles tenen la memòria curta”. Sempre va desconfiar de la seguretat amb què es vivia a Europa, un continent en què, afortunadament, hi va haver pau tota la segona meitat del segle XX. Apuntava que “el mal és una opció oberta i no s’adorm mai definitivament”. I afegia: “Tot es pot repetir. Mantinguem la consciència alerta”. Fer memòria és mantenir-se alerta i permet evitar els errors del passat i construir el futur amb esperança.
No podem deixar sol ni isolar cap poble, com es va fer amb el poble jueu durant la Segona Guerra Mundial. En la guerra passen les coses més terribles, es desenvolupen els sentiments més terribles: l’odi, el racisme, l’antisemitisme. A la violència i a la guerra no se’ls pot deixar cap espai, perquè quan es desencadenen engoleixen la vida de les persones i dels pobles, i sempre deixen el món pitjor de com l’han trobat. No podem oblidar la saviesa dels testimonis de la guerra que han afirmat amb convicció: “Mai més la guerra”. És imprescindible, amb paraules del papa Francesc, “posar la pau al cor del futur, com a objectiu central del nostre comportament personal, social i polític”.