Impressions madrilenyes

He passat uns dies a Madrid, passejant, i per tant, extremant l’atenció per evitar una ensopegada o qualsevol altre contratemps que requerís l’atenció de la sanitat pública. Aquest sector està en hores baixes. La ultraliberal Isabel Díaz Ayuso l’ha deixat sec. Fins a tal punt que abunden els centres d’assistència primària sense metge, només atesos per una infermera. Falten metges a Espanya, justifica Ayuso. I té raó. Però també és cert que les seves tisorades han exasperat el col·lectiu de metges: dilluns van iniciar una vaga els d’urgències extra hospitalàries, i el dia 21 s’hi afegiran els metges de família. No s’aconsella emmalaltir o accidentar-se a Madrid sense abans contractar un servei mèdic privat.

Aquesta economia sanitària extrema em va fer témer que la capital visqués dies de penúria, en què fins i tot el que és imprescindible es retalla o escatima. Però m’equivocava. L’activitat cultural de la capital, per exemple, ara és rumbosa. El Teatro Real està celebrant el 25è aniversari de la seva reinauguració amb un sumptuós muntatge d’Aida. Sumptuós des del refulgent teló de boca ad hoc fins al repartiment, amb Anna Netrebko i Piotr Beczala, passant pels moments bigarrats amb prop d’un centenar de persones sobre l’escenari (cantants, cor, cos de ball, figurants) i uns preus per butaca que a la funció inaugural van arribar a superar els 600 euros.

La sanitat pública fracassa a la capital, però la cultura i el lleure viuen un bon moment

No dic res de tot això amb desafecte, atès que el muntatge inclou passatges brillants, sinó per il·lustrar la meva sensació que, a Madrid, es fan les coses en gran, amb una llarguesa ja oblidada a Barcelona. A l’exposició Otro Renacimiento, que el Museu del Prado dedica als pintors espanyols passats per Nàpols en el Cinquecento, rep el visitant un mur que evoca la façana del Palazzo dei Diamanti de Ferrara. El que en altres exposicions són simples plafons per dividir la planta en sales i organitzar el recorregut, aquí són construccions, molt elegants, tot sigui dit, d’intenció arquitectònica.

A la Thyssen, se’ns ofereix una mostra Picasso/Chanel, que són dos pel preu d’una, ja que tant les teles del pintor com els vestits de la modista, que s’alternen, ofereixen de fet dos relats paral·lels. A la March, es pot veure Detente, instante, notable història de la fotografia. Al Círculo de Bellas Artes, els dibuixos originals d’Hergé... I, a tot arreu, atrets per tanta oferta, deambulen els entranyables grups d’ocioses i ociosos que, sense deixar de parlar de les seves coses, ocupen els museus i, quan en surten, continuen fent-ho en bars i restaurants plens de gom a gom.

Díaz Ayuso deu pensar: per què hauria de dedicar més recursos a la sanitat pública quan tenim la gent [a part d’ella] tan entretinguda?