“El periodisme de qualitat és el que sobreviurà”
Les redaccions d’abans “Eren plenes de fum, no hi havia dones i se sentia un soroll descomunal per les màquines d’escriure” La bohèmia “Els redactors jugaven a pòquer... Uns, tips que els fessin fora dels locals, es van comprar un bar”
Pocs periodistes atresoren una experiència com la de Màrius Carol (Barcelona, 1953), que ha ocupat tots els llocs de l’escalafó, des que va començar de becari a El Noticiero Universal fins que va ser director de La Vanguardia entre el 2013 i el 2020, passant abans per les redaccions d’El Correo Catalán, El Periódico i El País. El seu últim llibre, Historias de la canallesca (Libros de Vanguardia), recull una colla d’episodis viscuts i és un cant d’amor a l’ofici, tenyit d’humor i esquitxat de reflexions globals sobre la professió.
Què ha pretès?
És la meva visió del periodisme, però no una reflexió teòrica, sinó fent servir la meva pròpia carrera. Fa 50 anys, vaig entrar de becari amb 18 anys a El Noticiero... i des d’aleshores he anat veient com canviaven les coses. Les redaccions eren plenes de fum, no hi havia dones, se sentia un soroll descomunal a causa de les màquines d’escriure i els teletips. Avui, les redaccions són silencioses, et miren malament si alces la veu, sembla que hagis entrat a la catedral de Chartres. Abans, al mig de la redacció de La Vanguardia hi havia un bar on servien alcohol. Hi havia també un capellà, que ens enterrava, beneïa els nens i aguantava les animalades que dèiem.
Amb quina imatge de la redacció d’El Ciero... es queda?
Amb la del subdirector Ángel Elías, que, de sobte, obria la porta del despatx, agafava el diari així, com si fos una capa, mirava fixament José Domínguez, el cap de compaginació, i feia un parell de saltirons convidantlo a l’envestida amb un crit. Llavors Domínguez s’aixecava ràpidament, agafava una Olivetti sobre el carro metàl·lic amb rodes, i l’envestia. Elías estirava el braç, el toro passava a pocs centímetres mentre ell feia tres naturals i una passada de pit que provocava enfervorits “Oleeee!”. Es pot imaginar el meu estupor presenciant allò cada dia als 18 anys.
Un altre record?
El de José Antonio Lorén, el redactor que seguia l’Espanyol, que va sol·licitar fer la informació dels nightclubs, l’hi van concedir i al cap de pocs dies havia lligat amb una contorsionista egípcia... Jo em vaig trobar amb aquest periodisme, molt de bohèmia, amb redactors que jugaven a pòquer i, tips que els fessin fora dels locals, es van comprar ells mateixos un bar. Avui, els periodistes volen conciliar i teletreballar, abans no tenien mai hora per tornar a casa. Avui són més rectes, assenyats i familiars.
A El Correo Catalán el propietari era Jordi Pujol...
Llavors era un banquer que es preparava per assaltar (amb la força dels vots) la Generalitat. No volia que en
trevistéssim Josep Tarradellas a l’exili. Però, aprofitant que un dia no hi havia el director, vaig anar amb Toni Rodríguez al Clos de Mosny per aixafar a La Vanguardia una entrevista que tenia previst publicar diumenge. Ens va dir: “Combatré qui es presenti a les eleccions sense reivindicar el meu retorn”. Pujol ens va trucar per clavar-nos una esbroncada terrible. Recordo que, mentrestant, amb el bolígraf es treia el cerumen de les orelles, ho feia molt, un gest chaplinesc.
Narra una anècdota amb Jesús de Polanco, l’editor d’El País.
Una vegada va venir a Barcelona i va demanar d’anar a Sant Andreu, barri on havia venut llibres quan era jove. Buscava un bar en concret i va preguntar al cambrer de més edat si encara servien aquells entrepans de sardina que tenien fa 30 anys. Amb aquell mos humil va viure un moment proustià d’autèntica felicitat.
És un llibre que pot crear vocacions, reflecteix un món fascinant. De vegades sembla que sigui un ofici de malvats, de paios de pocs escrúpols, però Kapuscinski tenia raó: “Cal ser bona persona per no ser un mal periodista”. Jo he intentat ser-ho. Aquest ofici, com deia Tom Wolfe, és ple de satisfaccions de baix voltatge: estrènyer la mà de l’alcalde, travessar la tanca d’accés restringit, la firma... Provoca de vegades un excés de supèrbia, un ego inflat, però tot i així has de ser un bon paio, rigorós, independent i honest.
I quin futur tenim?
La Vanguardia va explicar els Fets del Sis d’Octubre del 1934 en l’edició del dia 11; ara és al contrari, hi ha una passió per la immediatesa que de vegades ens fa malbé. Més que la immediatesa, hauríem de fer periodisme de qualitat. És car, però seran els mitjans que hi apostin, els que sobreviuran. ●