Esperant el diluvi
“Li arrencaria la roba i l’esquinçaria, i amb les mitges, el cinturó o els sostenidors, l’estrangularia”
Entre el 1968 i el 1969 l’assassí que la premsa britànica batejaria com John Bíblia va matar tres dones joves a Glasgow. No va ser identificat mai i el cas encara continua obert. Dolores Redondo publica ara la novel·la Esperant el diluvi (Columna), en què a començament dels anys vuitanta l’investigador de policia escocès Noah Scott Sherrington aconsegueix arribar fins a John Bíblia, però un problema de cor a l’últim moment l’impedirà arrestar-lo. Malgrat el seu fràgil estat de salut, Noah seguirà un pressentiment que el portarà al Bilbao de 1983, just pocs dies abans que un veritable diluvi arrasi una ciutat que es troba en plena ebullició política i social.
En John es va entretenir expressament davant del gran mirall que hi havia al costat dels lavabos. Mentre feia veure que s’arreglava la roba, va observar la dona a través del reflex.
Hi havia molts homes a la discoteca aquella nit, però no l’amoïnava: deixar-la sola a la barra després de convidar-la a una copa era un risc calculat. Mentre s’estirava suaument els punys de la camisa, va veure la noia rebutjant la companyia d’un parell de paios que se li van acostar i després llançant una mirada esperançada a la zona dels lavabos. L’esperava a ell.
Era conscient que ella també el podia veure, almenys parcialment, per això de tant en tant es girava una mica cap a la dreta, com si parlés o com si estigués escoltant el que algú, invisible per a ella, li explicava.
Li havia dit que es deia Marie, i potser fins i tot era veritat, en aquests llocs no se sabia mai; diverses vegades havia descobert més tard, a través de la premsa, que el nom que li havien dit no era el de debò.
En el seu cas, sempre que li demanaven el nom responia: “John, em dic John”. I ho manifestava amb seguretat i amb la veu una mica més alta del normal. No feia cap gran cosa per destacar, així, si per casualitat algú recordava l’home amb qui se’n va anar la noia, potser un cambrer o les parelles que hi havia assegudes a la vora, dirien: “Crec que vaig sentir que es deia John, sí, n’estic segur, va dir que es deia John”.
Li agradava imaginar-se la cara dels policies en el moment de sentir el nom. Era una entremaliadura i un altre risc calculat, però no s’exposava gaire més. Es cuidava prou que tot el que poguessin recordar d’ell no servís de res.
Va repassar el seu aspecte al mirall. Les sabates netes, els texans planxats, l’americana blau marí i la camisa blanca. Els cabells castanys tenien matisos vermellosos segons com els tocava la llum i els duia pentinats amb un tallat senzill. Pulcre. Li encantava aquesta paraula. Pulcre. Així era com l’havien descrit anys abans els pocs testimonis que el recordaven: un jove alt, prim, de cabells castanys, aspecte pulcre, res més... Bé, sí, potser algú va esmentar alguna dent torçada, una nimietat que havia corregit temps enrere.
Va forçar un somriure davant del mirall i va observar satisfet les dents blanques i ben posades. Amb uns dits hàbils es va espolsar un bri de pols invisible de l’espatlla de la jaqueta i, a través del reflex, es va tornar a fixar en la noia.
En John tenia una estratègia discreta i sagaç que consistia a col·locar-se en un lloc de la barra a prop de l’entrada del local. Així va ser com la va veure. Va arribar amb un parell d’amigues que formaven part de la colla que acabava de baixar de l’autobús. Va observar com caminava.
Sabia per experiència que les noies es movien diferent durant “aquells dies”. Duia pantalons foscos i una brusa llarga i folgada que li tapava els malucs, ben diferent de les seves amigues, que anaven amb top i minifaldilla. En John era un gran observador del món femení i sabia que sovint les colles d’amigues es vestien d’una manera semblant. Però la roba no era l’únic indici. La va seguir a una certa distància barrejant-se entre la gent que emplenava el local. La va veure sortint a ballar amb les altres noies, però poc després va abandonar la pista i es va repenjar en una columna tot bevent una Coca-Cola i somrient a les amigues, que continuaven ballant.
La foscor i l’estrèpit de la discoteca van permetre a en John col·locar-se darrere d’ella per poder-la olorar mentre feia veure que observava la pista. Va aspirar la seva aroma. Va percebre la suor suau de les seves axil·les barrejada amb una colònia de notes dolces que semblava que estava de moda entre les noies, i aquella altra olor, metàl·lica, salabrosa i àcida. Va arrufar una mica el llavi superior sense poder-se reprimir una ganyota de fàstic. I gairebé alhora va notar l’erecció que li tensava el membre sota la tela dels texans. Sense perdre-la de vista, se’n va allunyar uns quants passos i es va ficar la mà dreta a la butxaca de la jaqueta. Amb la punta dels dits va acariciar la seda del llaç vermell que hi duia. Va pensar en la Lucy i, blasmant-se, es va mossegar l’interior de la galta fins que el dolor va anul·lar l’altra sensació i va recuperar l’aplom.
Després va ser fàcil, sempre ho era. La fórmula feia anys que funcionava perfectament, amb lleus diferències. Ell es posaria al seu costat i començaria a parlar, li diria que a ell tampoc li agradava ballar i que estava pensant en anar a prendre alguna cosa, el voldria acompanyar? Ella el miraria i veuria el que veia tothom: un home jove, però no pas un nen. Net, ben vestit però sense ostentació, educat, amable. Pulcre. I que s’havia fixat, probablement, en l’única noia de la discoteca que duia pantalons i una brusa ampla.
Ell parlaria de qualsevol cosa, evitant temes conflictius. Li faria un parell de compliments no gaire exagerats i insinuaria que tenia feina, que en realitat no li acabaven de fer el pes els locals com aquell, que el que li agradava era parlar i que amb aquell estrèpit era gairebé impossible, que tenia el cotxe a l’aparcament i que podien anar on ella volgués.
I de seguida hi afegiria, abans que ella pogués objectar res, que per descomptat seria un plaer acompanyar-la a casa si era això el que ella volia. I la noia acceptaria perquè ell era encantador, perquè ella havia vingut amb autobús, perquè totes volien un nòvio amb cotxe propi. Acceptaria, malgrat que als diaris es parlava constantment de la quantitat de joves que havien desaparegut, i malgrat que, segurament, havia sentit milers de vegades l’advertència de no pujar a cotxes de desconeguts. En John sabia què li respondria quan l’hi proposés, malgrat tot i encara que en “aquells dies” no ho hauria de fer. Fins i tot era probable que la molt porca acceptés tenir relacions sexuals quan ell l’hi insinués. Llavors la pegaria amb ràbia i amb cada cop li esborraria el maquillatge i el somriure. Li arrencaria la roba i l’esquinçaria, i amb les seves pròpies mitges, el cinturó o els sostenidors, l’estrangularia fins que parés de cridar mentre la violava. I després se l’enduria a casa, a dormir juntament amb les seves germanes, a deixar que el llac purifiqués aquella dama. Era una murga, però s’havia de fer així. En un altre moment l’hauria deixat tirada, al carrer o en un parc, hauria buscat a dins de la bossa de mà els tampons o les compreses higièniques i les hauria col·locat sobre el cadàver, per recordar a aquelles porques que no s’havien d’acostar a un home mentre estaven menstruant. El sol fet de pensar-ho li va provocar un intens formigueig a la zona genital.
Es va mossegar amb força l’interior de la galta mentre la mirava a través del mirall, i quan va estar preparat, va tornar amb ella. ●