Generació 2002
A Qatar hi debuta un grup de joves que no ha vist el Brasil guanyar un Mundial
El Mundial es manté potser com l’únic reducte on el pes de la samarreta encara compta, juga i fins i tot guanya els partits. No és el mateix el rosa de Corea del Sud que el blau de França. No espanta de la mateixa forma l’elàstica de Polònia que la d’Alemanya, tot i que totes dues siguin blanques. Però cap impressiona més que la groga del Brasil, l’equip de Pelé, de Garrincha, dels cinc deus, de Sócrates, Zico, Romário, Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho o ara Neymar. La canarinha busca el seu sisè títol mundial a Qatar, un torneig que il·luminarà una generació que no ha vist mai el pentacampió guanyar.
Hi ha un grup d’estrelles, que ja tindrà un pes en aquesta edició, que va néixer després del 30 de juny del 2002. Aquell dia el Brasil va doblegar Alemanya a l’estadi de Yokohama amb dos gols de Ronaldo a Oliver Kahn. De manera que ells no van quedar traumatitzats pel pentinat de l’estora del Fenomen brasiler, es van perdre la diana de Hakan Sukur als 11 segons del partit per la tercera posició o no recorden l’invent del gol d’or ja que l’últim en un Mundial el va marcar Ahn a la pròrroga del Corea del Sud-Itàlia de vuitens.
Es tracta d’unes joves promeses que en alguns casos ja portaran galons a les seves seleccions, d’altres intentaran presentar-se en societat i també hi haurà qui es quedi amb un paper anecdòtic al seu primer Mundial, que els ha arribat ben aviat. Sense oblidar que Pelé va guanyar a Suècia 1958 amb 17 anys o que Mbappé va fer el mateix fa quatre anys sense haver arribat als vint.
El cas de Pedri (2002), que farà els 20 a mig Mundial, és especial perquè per al canari del Barça ja és el seu segon gran torneig després de l’Eurocopa del 2021, on va ser titular i va ser elegit millor jove del torneig. No és nou que a Luis Enrique li agrada treballar amb gent jove. Perquè tres d’aquesta generació juguen amb Espanya. Són, a més de Pedri, Ansu Fati (de l’octubre del 2002) i Gavi (2004). El davanter té des del 2019 el rècord de golejador més jove de la Champions. L’interior andalús només tenia cinc anyets el dia que Iniesta va batre Stekelenburg a Johannesburg per donar a la roja la seva primera estrella al pit.
El planter del Barça estarà ben representat ja que Xavi Simons (2003) també s’estrena a una llista dels Països Baixos. El neerlandès va estar des del 2010 al 2019 a la Masia fins que va fitxar pel PSG, on va jugar onze vegades amb el
Pelé es va coronar per primera vegada amb 17 anys i a Rússia, va ser Mbappé qui va guanyar el Mundial amb 19
A més de Gavi i Ansu Fati, la feina de la Masia també es veu en la irrupció de Simons, que va marxar el 2019
primer equip. Aquest estiu ha arribat al PSV, on ja suma deu gols malgrat que el seu joc sigui de migcampista.
Alemanya és un altre dels països que cuida i promociona els imberbes. Flick no ha dubtat a citar Jamal Musiala (2003), que ahir va arribar als 100 partits amb el Bayern, i Youssoufa Moukoko (2004), que es farà major d’edat el mateix dia que s’inaugura el Mundial. Sense tenir els 18, el punta ja ha disputat 59 partits amb el Borussia Dortmund en els quals ha celebrat 11 gols (6 aquest curs).
A Dortmund, Moukoko és company de Jude Bellingham, una de les esperances que té l’equip d’Anglaterra, que fa 56 anys que espera per repetir victòria. Nascut el 2003, ja va ser a l’última Eurocopa (55 minuts) però ara ja està molt més madur.
Un altre bon calador és Bèlgica, on destaca el central Debast, d’1,91 metres, que va debutar amb 16 anys a l’Anderlecht, on ja és jugador fix. Amb 19 no és estrany veure’l formar defensa a la selecció de Robert Martínez amb els veterans Vertonghen i Alderweireld. A la Croàcia de Modric, l’altre Luka és Sucic, del Salzburg i que el 2021 li va fer un gol al Barça a la pretemporada.
Per la seva banda, fa temps que els Estats Units treballen a les categories inferiors, de cara al seu Mundial, i els fruits comencen a veure’s amb Iunus Mussah (València), Joe Scally (Mönchengladbach) i Gio Reyna (Dortmund), el pare del qual va jugar quatre Mundials. Mentrestant, a Austràlia parlen meravelles de Garang Kuol (2004), de pares refugiats del Sudan del Sud, a qui ja ha lligat a partir de gener el Newcastle. No estaran sols a Qatar. L’Àfrica, representada per Ghana, Tunísia, Marroc, Camerun i Senegal, és garantia de joventut. En canvi, a França, l’Argentina o el Brasil els seus tècnics han optat per equips consolidats. La generació 2002 demana pas.