Memòria viva d’Auschwitz
“El pitjor és que el món oblidi”, diu Leon Weintraub, que publica un llibre
Més de 75 anys després del final del seu calvari a Auschwitz i en altres camps nazis de la mort, el nonagenari metge jueu Leon Weintraub es va decidir a posar la seva vida per escrit. Les memòries, publicades fa any i mig a la seva Polònia natal, arriben ara a Alemanya amb el títol Die Versöhnung mit dem Bösen. Geschichte eines Weiterlebens (La reconciliació amb el mal. Història d’una vida després), escrites amb la periodista Magda Jaros. Els qui van patir de manera directa els horrors de l’Holocaust van desapareixent, i el testimoni dels que queden és fonamental.
“Mentre pugui, continuaré explicant la meva experiència, perquè només hi ha uns quants testimonis contemporanis com jo; el pitjor és que el món oblidi”, diu el protagonista abans de la presentació del llibre a l’acadèmia annexa al Museu Jueu de Berlín. La vellesa de Leon Weintraub, que té ara 96 anys i viu a Suècia des del 1969, és elegant i jovial. Quan li demanen que es col·loqui davant una paret amb plafons de fusta per a la foto, respon fent broma: “No serà per afusellar-me, veritat?”
Després del moment de distensió, Weintraub fa la vista enrere i s’explica davant l’auditori. Cinquè fill d’una família pobra –el pare, que va morir poc després de néixer ell el 1926, era drapaire; i la mare, bugadera–, tenia 13 anys quan l’Alemanya nazi va envair Polònia el setembre del 1939. Vivien a Lodz, i Weintraub, que havia acabat l’escola primària, ja no va poder anar a l’institut. “Tinc el record acústic de les botes dels soldats alemanys marxant; com tots els jueus, la meva mare, les meves quatre germanes i jo vam ser tancats al gueto; vaig veure una escena que no he oblidat mai: un soldat li va arrencar la barba amb la baioneta a un ancià”. L’adolescent Leon Weintraub va ser treballador forçat durant quatre anys, fins que els nazis van destruir el gueto de Lodz i a l’estiu del 1944 van enviar els captius al camp de concentració i extermini d’Auschwitz.
“Al tren crèiem que anàvem a una nova feina. En arribar a la rampa, van separar homes i dones. La meva mare tenia 50 anys, però semblava gran després de tants patiments. Ella em va cridar: ‘Ens veiem dins’. Va ser l’última vegada que la vaig veure”. Amb 17 anys, Leon Weintraub va ser seleccionat per treballar. “Un home amb uniforme de presoner em va arrencar la motxilla de les mans; li vaig explicar que hi portava els segells, i em va dir: ‘Aquí no es ve a viure’”. La mare de Weintraub i una tia van ser assassinades a les cambres de gas.
Sis setmanes després, gràcies a un cop d’enginy, va aconseguir sortir d’Auschwitz. “Vaig veure entre dos barracons un grup d’homes nus i em van dir que estaven esperant roba per anar fora a treballar. També em vaig despullar i em vaig ficar entre ells. Ningú no em va controlar. Ens van fer pujar a un tren i ens van enviar al camp de Gross-Rosen”.
Els últims mesos de guerra, Weintraub va ser deportat a Flossenbürg, Natzweiler-Struthof i Offenburg, al sud i sud-oest d’Alemanya. L’abril del 1945 va arribar per a ell l’alliberament. “Al final vaig poder dormir; vaig menjar molt poc, els nostres estómacs estaven tan buits que no haurien pogut suportar-ho, era perillós. Al setembre vaig saber que les meves germanes havien sobreviscut al camp de Bergen-Belsen; no estava tan sol”.
El 1946, Leon Weintraub va començar a estudiar Medicina a la Universitat de Gotinga, sense haver cursat secundària i gairebé sense saber alemany, però se’n va sortir gràcies a les semblances amb l’ídix, la seva llengua materna. Allà va conèixer la berlinesa Katja, es van casar i van tenir el
Amb 96 anys, aquest metge jueu supervivent de camps nazis relata què li van dir quan va arribar: “Aquí no s’hi ve a viure”
primer fill. El 1950 va tornar a Polònia amb la seva família i va treballar com a ginecòleg a Varsòvia. Però va venir un amarg tomb del destí. Per contenir el descontentament social el 1968, el Govern comunista va esperonar l’antisemitisme latent a la societat polonesa. Molts jueus van abandonar el país. La família Weintraub va emigrar a Suècia. “Per a nosaltres, supervivents de l’Holocaust, és molt pertorbador que homes joves utilitzin lemes nazis”.
A Leon Weintraub, pare de tres fills i una filla, l’afligeix la mort de la seva primera dona el 1970 poc després d’instal·lar-se a Estocolm, on ell va reprendre la seva activitat mèdica i es va casar més tard amb l’Evamaria. “Quan operava, tallant amb el bisturí, tota la gent era igual”, sentencia, conscient que el racisme continua i encara és necessari reiterar l’evident.