Els 140 escons en mans de 5.776.258 electors
S’han d’extreure dues lectures de les midterm als EUA: primer, la tècnica, el vot per correu, altre cop protagonista en una elecció; segon, el factor generacional i el relleu natural com a teló de fons.
L’escó 50 era a Nevada i no a Geòrgia. Els demòcrates finalment mantindran el control del Senat dels Estats Units després d’un agònic escrutini. El vot per correu al comtat de Clark (Las Vegas) va donar la victòria a la senadora hispana Catherine Cortez Masto.
Gir, quatre dies després, i dues lectures que se n’han d’extreure: primer la tècnica, el vot per correu, novament protagonista en una elecció, es tracta de fer de la millor manera el que és bàsic per al bé de tothom; segon, el factor generacional i el relleu natural com a teló de fons, simbolitzat en el seu antagonista republicà, Adam Laxalt.
Aturem-nos un moment en aquest cognom: Laxalt. Potser sorprèn, perquè més que trumpista és basquista. Descendent de pastors d’Iparralde, la connexió nacionalista basca d’Adam és total. Vinculat amb el grup de republicans que van emigrar a l’estat platejat amb gran èxit empresarial i polític, el seu avi Paul Laxalt va ser governador de Nevada i un dels homes de màxima confiança de Ronald Reagan. Va aconseguir, atenció, que l’expresident rebés a la Casa Blanca el lehendakari José Antonio Ardanza el 1988, l’any de la icònica vaga general. El seu oncle Robert va ser a més un dels grans impulsors de la cultura basca als Estats Units.
Adam (44 anys), que li va seguir els passos a Catherine (58 anys) com a fiscal general de l’estat, tindrà una nova oportunitat en un parell d’anys. Però el canvi davant el canvi que segueix viu a Nevada, el dels milions de mexicans que passen el mur davant els pioners pastors bascos és un bon exemple del fet que cal prendre’s molt seriosament l’anàlisi per generacions i no estereotipar ni eleccions ni lliçons culturals al nostre abast.
En els assumptes públics es requereix un coneixement profund del context, fugint de posicions sense aprofundir sobre tal o quin país o partits, oblidant categories obsoletes com a bipartidisme o el recent bibloquisme que intenta d’explicarnos amb mirades i conceptes d’ahir la vibrant societat d’avui i de demà. És important no oblidar-ho en un país com el nostre: divers, plural, admirable, que evoluciona tan ràpidament davant de cada repte.
La setmana passada avançàvem que ens dirigim cap a un “mandat clar” a les eleccions generals. El guanyador de les autonòmiques i municipals del maig del 2023 estarà en condicions de projectar una victòria amb més de 140 escons només sis mesos després. El triomf serà del costat esquerre si mobilitza la generació de la democràcia, els menors de 45, o del costat dret si continuen amb el diferencial positiu en la generació de la transició. Però compte, la prima d’escons de 120 a més de 140 escons davant el bloqueig la decidirà la generació del seixanta.
Nascuts entre el 1955 i el 1964 són 5.776.258 electors. Va ser la dècada en què després de la Guerra Civil i el període de la fam es va accelerar més el creixement de la natalitat: van depassar la barrera dels 600.000 fins a arribar a vorejar els 700.000 el 1964, que és el rècord de la sèrie històrica. Des de llavors, s’estabilitzen abans d’iniciar el declivi des de mitjans dels setanta. La generació del mandat clar va assolir la majoria d’edat durant els últims anys del franquisme i en plena transició, fins a la victòria socialista del 1982. Són, per tant, els joves de la transició, que ara estan entrant ja en la jubilació o ho faran
La prima d’escons, de 120 a més de 140 davant el bloqueig, la decidirà una generació: la dels seixanta
en els propers anys (actualment tenen entre 58 i 67 anys). Transversals, un 39% ja són pensionistes i un 43% continuen encara treballant. Els preocupa, significativament més que a la mitjana, els problemes derivats de l’economia i la classe política. Mantenir-los el 2023 en el canvi d’època és decisiu per a l’esquerra, girarlos cap a un canvi de cicle és la missió de la dreta.
All for our country és el lema de Nevada. “Tot pel nostre país” sintetitza bé l’ànima de la nostra cadena generacional. L’esquerra no ha de témer parlar d’Espanya, se li posa bé. Però “què (caram) és Espanya?”, com es qüestiona a la seva última pregunta televisiva Iñaki Gabilondo. Espanya és esperança i odi. Militem en l’esperança. Com els avis de Laxalt i Cortez.•