El bo i el millor
Fins i tot les bones notícies provoquen esbroncades i retrets a l’interior del bloc independentista català. Potser perquè, precisament, ja no podem parlar d’un bloc com a tal. Així ha passat amb la decisió de l’Executiu espanyol d’eliminar el delicte de sedició, que va ser determinant en la sentència del Suprem contra els líders del procés i que, d’altra banda, és un anacronisme jurídic que no existeix en altres països. ERC i el Govern aragonès han celebrat la iniciativa, que s’ha convertit en el fruit més tangible —per no dir l’únic— de la taula de diàleg. Pedro Sánchez ha complert, mentre les dretes anuncien l’apocalipsi.
Junts i la CUP no comparteixen la valoració positiva dels republicans, tampoc l’ANC — que ha convocat una manifestació en contra de la mesura— ni Òmnium Cultural, entitat que acostuma a mantenir una actitud constructiva. La base de les seves crítiques és que la sedició serà substituïda per un tipus agreujat del delicte de desordres públics —ja existent— que planteja dubtes en alguns punts, com el concepte d’“intimidació”, i tot el que està vinculat amb la seva hipotètica aplicació als polítics que són a l’exili. Veurem si en la tramitació parlamentària s’introdueixen canvis significatius. En tot cas, el delicte de desordres públics en la seva nova formulació quedarà, com fins avui, a mercè de la interpretació concreta de fiscals i jutges, una circumstància que obre altres debats, relacionats amb els preocupants tics autoritaris del sector més conservador de la magistratura.
Més enllà i més ençà d’aquestes especulacions, és evident que eliminar el delicte de sedició contribueix a dues coses: reforça la via política en l’abordatge del conflicte català i consolida l’aposta pragmàtica que encarna ERC dins de l’independentisme. Alhora, dona protagonisme al PSC, que es presenta com el facilitador fiable d’una normalització política evident, però incompleta (amb l’important rebot dels pressupostos, previsiblement aprovats a Madrid i aquí). Si el president Aragonès no hagués pogut exhibir aquest èxit, els republicans estarien avui als peus dels cavalls, sense discurs i sense crèdit davant el seu electorat.
En aquest escenari, la batalla pel relat segueix el curs amb un guió fixat per endavant: Jordi Turull llança una piulada en la qual afirma: “El ‘a por ellos ’,a punt d’entrar oficialment al Codi Penal. Diguem no”. Junts oblida expressament que, com diu el refrany castellà, “lo mejor es enemigo de lo bueno” ino reconeixerà res del que aconsegueixin els republicans a Madrid, ja que la seva estratègia passa per denunciar els seus ex-socis com enterradors del procés.
L’última enquesta del CEO indica que això no serveix per frenar el seu declivi a les urnes. Aquesta línia de confrontació retòrica va unida a la sort de Carles Puigdemont, el recorregut judicial del qual pot alterar de manera impredictible — i amb molts efectes derivats— els plans traçats per Sánchez i Aragonès. Això canviaria l’actual paisatge català, d’un dia per l’altre.
Junts no reconeixerà res del que aconsegueixin els republicans a Madrid