Potser sí, potser no
Potser va ser perquè l’independentisme no va calibrar la resposta desmesurada i cruel de l’estat, potser va ser perquè no tenia (gairebé) res preparat ni organitzat, potser va ser perquè realment només forçaven una resposta generosa del rival, potser va ser perquè no tenien previst que tot ho podria alterar una petita mobilització dels seus per un tuit de monedes de plata (també) dels seus, potser va ser perquè pensaven que els seus també eren els nostres, potser va ser perquè els que exigien empènyer eren els mateixos que ara ho han deixat de fer i potser els que ara ordenen empènyer són els que abans reclamaven pactar.
Potser va ser perquè ningú no va ordenar quedar-se als carrers i perquè els que ara diuen que s’haurien d’haver quedat als carrers no ho van fer. Potser va ser perquè l’èxit de l’1 d’octubre es va gestionar fatal a partir del dia 2, potser va ser perquè
Potser va ser perquè l’èxit de l’1 d’octubre es va gestionar fatal a partir del dia 2
el dia 3 el rei d’espanya va fer un discurs militar vestit de civil, al contrari que el seu pare el 23-F, que va fer un discurs civil vestit de militar, o potser va ser perquè els dos grans líders polítics independentistes es van començar a odiar a partir del dia 4.
Potser va ser perquè hi ha un Poder Judicial a espanya caducat, en totes les seves definicions, que va arrasar, amb gust i ganes, el poder independentista, potser va ser perquè hi ha una dreta tan de dretes i tan insensible i venjativa que desconeixen que els que han dit “ho tornarem a fer” no ho faran mai més. Potser va ser perquè l’independentisme de sofà i Twitter del 2017 ha continuat sent de sofà i Twitter el 2022. Potser va ser perquè ningú no ha tingut el valor de dir que “hem perdut després d’haver guanyat”. Potser va ser perquè els que diuen que s’ha d’implementar el mandat de l’1 d’octubre no han explicat ni quan, ni de quina manera.
Potser ha estat per tot això que un pacte entre Psoe, Podem i erC derogarà el delicte de sedició com la millor de les males solucions per a l’ independentisme, ara esmicolat i castigat. un independentisme que, fins que no es reinventi, viurà un autonomisme en un país que va desitjar un dia ser lliure i potser en un futur ho tornarà a intentar..., però segur que serà d’una altra manera.•