Salveu les institucions!
Fa moltes dècades que els acadèmics saben que la prosperitat i l’estabilitat política dels països depenen de la qualitat de les seves institucions. No de les religions, com es va pensar en altres temps, ni dels recursos naturals, el clima o la geografia. És a dir, depenen de la qualitat de les institucions polítiques (parlaments, governs, forces armades i policies); jurídiques (ordenació i sistemes judicials); econòmiques (lleis civils i mercantils i els seus desenvolupaments); educatives i sanitàries.
Institucions sorgides de normes dissenyades o acordades per facilitar el desplegament d’activitats humanes regulant drets, interessos i conflictes que les motiven, impulsen i acompanyen, de manera que prevalguin aquelles que van ser previstes i desitjades. Sembla que n’hi hauria prou que les normes en qüestió fossin les adequades perquè les institucions complissin les seves finalitats sense més ni més! Però des del principi dels temps, les normes són objecte d’interpretació i és inevitable que siguin utilitzades per interessos contraposats per prevaler.
Avui, a Espanya, la interpretació que fan els partits polítics de les normes reguladores de diverses institucions essencials les degraden, les desvirtuen i les posen en perill. Això passa quan, en la dialèctica pròpia de tota democràcia entre cooperació i conflicte, preval el conflicte i en alguns casos anul·la tota cooperació. En aquest moment, les institucions esdevenen instruments d’atac i menysteniment de l’adversari polític. Així està passant a Espanya avui. El bloqueig dels procediments de nomenament d’alts magistrats en tribunals superiors i òrgans de govern judicials, l’abús de la figura del reial decret llei, que menyscaba en extrem les funcions legislatives del Parlament, el retard sine die de les actualitzacions del sistema fiscal de les autonomies, no són els únics deterioraments de la qualitat de les institucions afectades. N’hi ha més, i potser tant o més importants: la politització de l’ensenyament i fins i tot de la sanitat, segons indica el prestigiós cardiòleg Valentí Fuster quan diu que “la gestió de la sanitat està massa afectada pel partidisme”. Un exemple d’actualitat seria el de la molt qüestionable llei trans, poc coneguda i insuficientment debatuda.
Malgrat que sigui difícil determinar amb precisió en quin grau la gestió polititzada de les institucions és causa de les seves deficiències, insuficiències i disfuncions, els fets hi són: la justícia manté una exasperant i onerosa lentitud; en la sanitat falten metges, 25.000 dels quals, formats a Espanya, l’han abandonat en l’última dècada; el sistema educatiu produeix un 20% de fracàs escolar i més encara universitari, i forma tan inadequadament el jovent que tenim la taxa d’atur juvenil més alta d’Europa; falten milers de places en la formació professional; falten desenes de milers d’electricistes; s’anuncien dèficits massius d’enginyers; mentrestant, milers de ciutadans troben tancades les portes de les administracions de la Seguretat Social i d’Hisenda per a gestions inevitables i un llarg etcètera. Es miri on es miri, l’àmbit públic pateix saturació de partidisme i falta de competència gerencial, amb greus o gravíssimes insuficiències, com diem, en educació, sanitat, justícia, administració general i, potser més del que s’explica, a l’exèrcit. S’imposa amb urgència, doncs, exercir amb sentit polític i no en interès partidista!
Competeix a tots els partits polítics, però en especial als majoritaris, indispensables per a la preservació de l’ordre constitucional vigent, reavaluar el grau de conflicte amb el seu competidor principal, no fos cas que el deteriorament que ara causen a les institucions tingués conseqüències irreversibles, com ha passat malauradament en altres països que estan en la ment de tots nosaltres. PSOE i PP són els dipositaris polítics i morals de la qualitat de les institucions polítiques espanyoles.
Tot plegat va produint un deteriorament profund que afecta els tres poders de l’Estat, especialment el parlamentari i el judicial. Aquesta és una via d’extrem perill per a la salut del sistema democràtic que dissortadament està tenint lloc en no poques democràcies i fins i tot entre aquelles que formen part de la Unió Europea. És la tendència a l’anomenada democràcia il·liberal perquè els poders executius no respecten ni els drets de les minories, ni les funcions dels altres poders de l’Estat que limiten i emmarquen els seus. La degradació de les institucions les incapacita per abordar els assumptes que afecten la ciutadania, fins que aquesta reclama que algú hi posi ordre: és el pas de la democràcia a la tirania dels clàssics, avui disfressada de democràcia.
El respecte dels centres de poder per les normes i el sentit i propòsit de les institucions és considerat pels politòlegs moderns una salvaguarda indispensable de la democràcia. A aquesta no només la protegeixen constitucions, lleis i sentències, sinó els codis no escrits que tots saben quins són quan els infringeixen. L’així anomenada politització de les institucions i de les normes que les regulen és l’encobriment de la subjecció de l’interès general a l’interès de part o de partit.
El PP i el PSOE tenen a les seves mans salvar les institucions de la degradació de la politització. Tenen l’obligació davant els ciutadans de fer honor a tan alta responsabilitat. Tenen l’obligació de la lucidesa.•
El PSOE i el PP tenen a les seves mans salvar les institucions degradades per la politització