Un futbolista de nassos
Algú va interpretar, en primera instància, que el polonès acusava l’àrbitre d’haver esnifat cocaïna
En l’últim partit del Barça abans de l’aturada el polonès Robert Lewandowski va dedicar a l’àrbitre Gil Manzano un gest que el col·legiat va reflectir així a l’acta: “Una vez expulsado y cuando se dirigía hacia la salida del campo, el jugador realizó dos veces un gesto de desaprobación de la decisión arbitral, consistente en llevarse el dedo a la nariz, y apuntando después con el pulgar hacia el árbitro. Cuando se disponía a abandonar el terreno de juego, repitió de nuevo el gesto mirando hacia el árbitro asistente n.º 1 y delante del cuarto árbitro”. En això, Gil Manzano va estar encertat. Va descriure el gest sense interpretar-lo.
En canvi, a la Cope el periodista Paco González va interpretar, en primera instància, que el polonès acusava l’àrbitre d’haver esnifat cocaïna i que això podria comportar una sanció notable. No va ser l’únic. Altres comentaristes van relacionar el gest amb la droga. González va rectificar de seguida que alguns col·laboradors del programa van explicar que a Polònia tocar-se el nas d’aquella manera significa que el destinatari és arrogant. Algú va recordar el presumpte malentès idiomàtic d’Ancelotti quan va titllar d’inventat el penal d’Asensio amb el Girona (com si el verb italià inventare volgués dir una altra cosa). Les lliçons de filologia recreativa i l’anàlisi semiòtica de l’obscenitat dels gestos van recórrer les ones dels programes esportius. Josep Maria Minguella va arribar a dir que a Catalunya també ens toquem el nas per titllar algú d’arrogant.
Deu ser a l’Urgell. Minguella és fill de Guimerà, un poble medieval preciós que sembla una piràmide de cases. Potser pels seus carrers es toquen el nas per indicar arrogància, però a Horta només ens el toquem quan alguna cosa fa pudor. Això sí, el nas té una presència aclaparadora en la fraseologia catalana. Els curts de mires no hi veuen més enllà del nas, els curiosos fiquen el nas pertot i els decebuts es queden amb un pam de nas. Quan ens mig fotem d’algú riem per sota el nas, si comença a empipar-se li puja la mosca al nas i quan ens engega ens tanca la porta als nassos.
La funció verbal més freqüent dels nassos és substitutòria. Tenir nassos és un eufemisme metonímic per no esmentar els collons. Les variacions del nas exercint de pebrot són múltiples i fan pensar en el segon expulsat per Gil Manzano. Gerard Piqué cau de nassos a la culerada perquè fa el que li surt dels nassos i quan n’ha tingut els nassos plens, ha deixat el futbol. Ni ell ni Lewandowski podran exercir d’home dels nassos contra l’Espanyol al derbi.
A Barcelona, cada migdia de 31/XII l’home que té tants nassos com dies té l’any anava al Pla de Palau, davant la Llotja, i pujava a un cadafal perquè tothom el veiés mocar-se, amb dotzenes de mocadors, els 365 nassos que en teoria tenia per tot el cos, ja que no li caben a la cara.•