Orwell, jo estimo el Gran Germà
Delphine de Vigan publica ‘Els nens són reis’, sobre la falsa felicitat a les xarxes socials
Si Orwell va imaginar a la seva novel·la 1984 una societat en la qual cada membre estava sota la vigilància totalitària de les autoritats, “El Gran Germà et vigila”, poc imaginava que serien els mateixos ciutadans els que li farien la tasca i acollirien el Gran Germà “amb els braços oberts i el cor àvid de m’agrada”, reflexiona la Clara, una de les antitètiques protagonistes de la nova novel·la de Delphine de Vigan: Els nens són reis (Edicions 62/Anagrama). La Clara és investigadora de la brigada criminal de París i davant seu té Mélanie Claux, una dona que ha convertit la seva vida i la dels seus fills petits, una d’ells desapareguda, en un espectacle públic a través de les xarxes. Un xou etern en el qual cada moviment està coreografiat i guionitzat per a YouTube i Instagram, amb els nens obrint regals pagats per grans firmes o fent reptes. Són cinc milions de subscriptors al canal i la competència amb altres famílies és dura. Per a la Mélanie tot és felicitat, però per a d’altres aquest tracte als nens és violència intrafamiliar. La
Clara es pregunta per l’èxit d’aquests canals i per les vides vicàries que tanta gent tria viure a través d’aquests vídeos.
L’autora de Res no s’oposa a la nit reconeix: “Hem acollit el Gran Germà a casa, a la nostra butxaca, bossa de mà, amb els smartphones, i hem renunciat a protegir la nostra intimitat, encara que sabem que si tenim un mòbil se sap què fem, què comprem, on anem, i que els algoritmes ens transformen perquè ens reafirmen sense parar en les nostres opinions i sentiments. El problema de l’algoritme és que no ens contradiu. És una dimensió una mica aterridora, per això els dic als meus fills que s’informin també a través de mitjans de comunicació tradicionals. Em fa por que l’algoritme ens tanca en la nostra pròpia identitat i ens torna cada cop més impermeables a l’altre”.
“El problema de l’algoritme és que no ens contradiu i ens torna cada vegada més impermeables a l’altre”
I afirma que la seva “Mélanie és una dona d’acord amb la seva època, no la qüestiona, i està molt atreta per la llum, necessita que la mirin i li posin un m’agrada per existir. Hi ha moltíssimes Mélanies a les xarxes socials”. Però, per què milions de persones veuen aquests canals? “Quan em vaig documentar per a aquesta novel·la vaig veure molts canals familiars amb aquestes dones que escenifiquen el seu paper de mare i hi ha una cosa fascinant, fins al punt que en alguns casos em va costar deixar de veure’ls. En aquestes dones que han inspirat la Mélanie em continua costant de saber fins a quin punt creuen en el que fan, si creuen que donen una imatge real de si mateixes o fabriquen un personatge conscientment”, subratlla. I opina que “és una qüestió fonamental a les xarxes socials fins a quin punt qui produeix el contingut i qui el veu ens deixem enganyar per tot això. Hi ha gent que sap que no és veritat, que tots ensenyen la millor part de si mateixos, i malgrat tot continuen mirant-s’ho. El pitjor és qui creu en aquesta felicitat fictícia i que els altres són més alegres, rics i envoltats d’afecte”.
I després hi ha els nens. “Fins a quin punt consenten als dos, quatre, deu anys, convertir-se en una estrella de YouTube? Si no poden consentir sexualment als 12 anys, tenen edat per mesurar les conseqüències d’aquesta exposició? Em crida l’atenció que els pares se sentin amos de la imatge dels seus fills quan n’haurien de ser els protectors. I en la meva investigació vaig veure casos de maltractament real, vídeos de YouTube en els quals un pare espantava les seves filles i en gravava les reaccions. Es preveu que hi hagi una onada de denúncies dels fills contra els seus pares quan siguin més grans”. Reconeix que no és un fenomen diferent de nens artistes com Britney Spears o Macaulay Culkin, “però ells cantaven, actuaven, tenien algun tipus de competència, i tot i així va ser molt complicat. Els nens youtubers, a part d’obrir caixes, no són bons actors ni saben fer res, serà violent quan la fama decaigui, com les estrelles del Gran Germà. A França només se’n recorda una, la que va guanyar, la Loana, i perquè s’ha autodestruït”.