Exposicions a Madrid
Una història de la fotografia, Hergé, Frida Kahlo i altres propostes
Aquesta tardor tenen lloc a Madrid algunes exposicions especialment atractives. Tres d’aquestes són Detente, instante. Una historia de la fotografía (a la Fundació Juan March fins al 15 de gener del 2023), Hergé. The exhibition (estranyament titulada en anglès, al Círculo de Bellas Artes fins al 19 de febrer) i Frida Kahlo: alas para volar (a la Casa de Mèxic fins al 30 de novembre). En aquesta darrera es pot apreciar l’excel·lència de Frida com a pintora, més enllà del personatge. Per què no s’exposa la seva pintura a Catalunya? Per què no hi ha una Casa de Mèxic semblant a Barcelona?... També les millors dissenyadores de moda protagonitzen sengles mostres: Sybilla a la sala Canal de Isabel II, Chanel al costat de Picasso a la Thyssen. I cal anar al CentroCentro per veure Ciudad adentro, amb Noni Benegas, Llorenç Barber, Pere Joan i d’altres.
Detente, instante
pren el títol d’una frase de Goethe i reuneix tres-centes fotografies fetes entre el 1840 i el 2017 i procedents de dues col·leccions: la de Dietmar Siegert i la d’Enrique Ordóñez i Isabel Falcón. L’equip curatorial, format per Ulrich Pohlmann, Manuel Fontán del Junco i María Zoraya Álvarez, no ha tingut una intenció exhaustiva. De fet, ni la col·lecció alemanya ni l’espanyola que han estat el punt de partida de la seva selecció no tenen una vocació d’exhaustivitat històrica. El que sí que pretén i aconsegueix aquesta mostra és fer veure el que va significar l’aparició de la fotografia: un nou mitjà i unes noves maneres i formes de veure el món. Aquestes noves visions no van ser només artístiques, sinó també científiques i d’una altra índole.
Com en el llibre clàssic de Michel Frizot Una nueva historia de la fotografía, en aquesta exposició la fotografia inclou les diverses temàtiques i possibilitats del mitjà: el retrat individual, el retrat social, la natura a diferents escales, la vida a la ciutat, l’erotisme, el viatge, les víctimes del poder establert, l’objectivitat documental, l’expressió subjectiva, surrealista, abstracta... Veiem, per exemple, una dona nua abraçant la seva imatge en un mirall, la radiografia d’una serp sinuosa, un estudi de les expressions de persones amb al·lucinacions o amb epilèpsia, una escalada al Mont Blanc nevat, uns llancers en un campament, un palau de Chichén Itzá mig sepultat per la selva, un primer pla d’una flor (d’Imogen Cunningham), un nu protagonitzat per Josephine Baker, dos celatges d’Alfred Stieglitz, una escultura embolicada com més tard va fer Christo (fotografia de Josef Breitenbach, 1933-1939), etcètera.
Es podrà retreure que Tina Modotti aparegui només com a model nua per a Weston i no com a fotògrafa, o que la fotografia abstracta estigui poc representada. I també és cert que encara no s’ha intentat realitzar una història de la fotografia veritablement internacional i actualitzada, que pari atenció a les contribucions més originals i valuoses que hi ha hagut en els últims cinquanta anys i no només a les firmes que en aquests anys han triomfat en un mercat principalment anglosaxó. En tot cas, aquesta exposició és esplèndida i el catàleg també.
El punt fort d’Hergé. The exhibition és que exposa dibuixos originals de l’excel·lent creador de les aventures de Tintín, Haddock, Tornassol i companyia, i també materials poc vistos, com els seus treballs com a cartellista i dissenyador gràfic, un vídeo on és entrevistat i portades de Le Petit Vingtième (avui seria impensable, en una publicació infantil i juvenil, la del gran cigarro fumejant).
El seu punt feble és una certa superficialitat –el seu comissari és Nick Rodwell, marit de la vídua d’Hergé-, que contrasta amb l’ambició de profunditat que van tenir i tenen les reflexions sobre la incomunicació del filòsof Michel Serres a partir de Les joies de la Castafiore, altres de Pierre Sterckx o, al nostre país, les publicades a la revista Cairo. Especial Hergé i al catàleg de l’exposició Tintín a Barcelona.